El saqueig del Lorencito al port de Ciutadella

El poble al port per impedir l’embarc de blat. Foto Camps i Hernando a la Revista Baleares.

En una època d’atur, fam, misèria i companyia, en plena crisis de les subsistències, encara sense cap mena de sistema de protecció social que pogués pal·liar-ho, i segurament més per qüestions de desesperació que per altra cosa, el 20 d’agost de l’any 1918 va succeir a Ciutadella un episodi, que tampoc era aïllat ni d’abast només ciutadellenc ni menorquí, en què una multitud de persones del poble van assaltar el pailebot ‘Lorencito’ al port i s’endugueren a ca seva la càrrega de blat que hi duia.

L’assalt, el saqueig, no fou en principi per aconseguir el blat que aquell vaixell duia a Menorca, sinó més que res per evitar que s’enduguessin aquell cereal cultivat a Ciutadella cap a una altra banda. Va ser, el matí d’aquell 20 d’agost, en córrer el rumor que el cereal que s’embarcava al Lorencito anava destinat fora de Menorca, a Mallorca, quan la gent es va avalotar i assaltà el pailebot. Tot i que en realitat sembla que el destí d’aquell blat en concret era la farinera maonesa La Minerva.

“Disturbios en Ciudadela”

Durant la descàrrega del blat. Foto Camps i Hernando a la Revista Baleares

La revista Baleares, que s’editava a Palma, en la seva edició del 30 d’agost de 1918 (i on es van publicar també les fotografies de Camps i Hernando que ara il·lustren aquest reportatge) titulava “Disturbios en Ciudadela”, i ho explicava així: “Debido a la anormal situación que atravesamos por la carestía de las subsistencias, la semana anterior ocurrieron en Ciudadela (Menorca) sucesos bastante desagradables. Noticioso el vecindario de que en aquel puerto había el pailebot Lorencito que cargaba trigo para exportarlo a Mahón según las autoridades, y para fuera de la isla según el pueblo, se dirigió éste al puerto y tomó por asalto dicho buque, descargando la mercancía. Los manifestantes cometieron varios desmanes en la fábrica de electricidad. Por la tarde se celebró un mitín aprobando varias conclusiones, entre ellas el abaratamiento de subsistencias y prohibición de embarque y aumento de jornal las cuales fueron llevadas al Ayuntamiento”.

Sí, perquè aquell motí assaltant el Lorencito carregat de blat va venir també amb l’intent d’assalt de la fàbrica d’elecricitat, concretament cap als magatzems i dipòsits de carbó, produint danys a la central. Del saqueig del Lorencito també se’n feia ressò La Voz de Menorca el 22 d’agost de 1918 a través de l’article “De subsistencias. Grave conflicto en Ciudadela. Asalto de un barco”, comentant-ho així: “El asalto del barco de trigo fue formidable. Personas de todas las edades, hombres, mujeres, niñas y niños en tumultuosa avalancha se precipitaban a la bodega del barco sin detenerse a calcular su profundidad. Cuando había que volver a cubierta no podían las mujeres subir y tenían los hombres que ayudarles. Los asaltantes retiraban sendos sacos de trigo. Las mujeres que no alzaban un saco lo improvisaban con sus ropas que llenaban de grano”.

La Guàrdia Civil anà de casa en casa intentant recuperar el blat. Foto Camps i Hernando a la Revista Baleares

En el seu treball ‘El moviment obrer i el context revolucionari de 1917 a Menorca’, que presentà a Palma el febrer d’aquest any 2018 a les II Jornades sobre moviment obrer, el doctor en Història Miquel Àngel Casasnovas Camps, sobre aquell succeït del Lorencito, explica que després d’aquells avalots i assalts, el delegat del Govern es va traslladar apressadament a Ciutadella i el capvespre la Guàrdia Civil havia restablert l’ordre i intentava recuperar part dels sacs de blat sostrets del vaixell, anant casa per casa. La Guàrdia Civil practicà fins i tot algunes detencions i l’Ajuntament intervingué per intentar calmar els ànims exaltats. Al dia següent, 21 d’agost, fou quan tingué lloc a Ciutadella, als voltants de l’Ajuntament, una gran manifestació i un míting amb l’assistència ni més ni manco que d’unes 4.000 persones, que sens dubte indica la mobilització de la població.

El context d’una etapa de forta inestabilitat

Manifestació als voltants de l’Ajuntament. Foto Camps i Hernando a la Revista Baleares

Tot i que a Menorca possiblement no tingué tanta connotació estrictament política, amb Espanya immersa de ple en l’època anomenada de la Restauració monàrquica (o borbònica), que també ja decau i està en plena crisis, la dècada de 1910, accentuat açò sobretot durant els darrers cinc anys, és una etapa de forta inestabilitat no només política sinó marcadament social, i en què el moviment obrer a Menorca es torna a reorganitzar arran de les mancances i la crisis de les subsistències, açò quan abans de la Primera Guerra Mundial (1914-novembre 1918) està pràcticament desarticulat.

A Menorca, segons que explica Miquel A. Casasnovas, el desànim i desmoralització anaven a més arran de la forta crisi industrial i financera que l’illa patí a partir del maig de 1911, amb la fallida de l’Anglo-Española i de la majoria de les societats de crèdit menorquines. Les conseqüències d’aquella crisi foren de llarg abast, ja que no només desapareix la gran indústria fabril, diu Casasnovas, “sinó que s’evaporà una part molt important del capital i dels estalvis, mentre que els altres sectors productius també quedaven tocats”.

A aquesta economia molt afeblida per la crisi financera de 1911 se li ajuntaren nous problemes, com fou l’esclat de la Primera Guerra Mundial, cosa que malgrat ser Espanya un dels pocs països neutrals, també va tenir conseqüències a l’illa, no essent, més endavant, l’incident amb el Lorencito un fet aïllat sinó formant part d’una progressió d’incidents arran d’aquest context.

Al seu treball ‘El moviment obrer i el context revolucionari de 1917 a Menorca’, del qual aquí n’agafarem els fragments més directament relacionats amb la part del saqueig del Lorencito d’ara fa 100 anys i de l’anomenada crisis de les subsisències que hi havia, Miquel Àngel Casasnovas, entre d’altres aspectes, explica que la Gran Guerra, d’una banda, dificultà l’arribada de primeres matèries per a la indústria manufacturera, moltes de les quals s’havien d’importar, iniciant, a més, les primeres matèries i el carbó una escalada de preus que repercutí en la producció.

D’altra banda, prest també “es va fer evident la dificultat de donar sortida a la producció, perquè la indústria menorquina tenia els seus mercats sobretot a l’estranger”. Així, moltes fàbriques de calçat reorientaren la seva activitat per passar a fabricar botes per a l’exèrcit francès, a la vegada que més difícil ho tenien els fabricants de bosses de malla de plata, “que perderen pràcticament tot el seu mercat europeu per la guerra”. De qualsevol manera, la situació “no fou preocupant fins al final de 1916, quan començaren a fer-se evidents els efectes de l’encariment de queviures”, i amb les consegüents mobilitzacions obreres per intentar cercar solucions al problema de les subsistències, que colpejava durament les classes més desafavorides.

Adulteracions de productes i les afectacions de la marxa de la Gran Guerra

Segons que recull Casasnovas Camps, les pàgines de la premsa insular reflecteixen de manera recurrent al llarg del primer semestre de 1917 denúncies de pràctiques abusives, com ara l’acaparament de queviures, l’adulteració de productes, els preus abusius, la transgressió de les taxes oficials, la venda clandestina de productes de primera necessitat, etc. Açò mentre la Junta de Subsistències creada “intentava, sense gaire èxit, garantir el subministrament a uns preus raonables i sancionar als infractors”. Havent de lluitar també les Juntes, quan no, “contra les pretensions de les autoritats catalanes i mallorquines, que en ocasions impedien o restringien l’embarcament de queviures amb destinació a Menorca, agreujant així el desproveïment”.

Eloqüents són les publicacions del diari monàrquic El Bien Público quan el 24 de febrer de 1917 deia que “Sabemos que les han impuesto una multa de cinco pesetas a cada una de las verduleras que días pasados fueron denunciadas por vender patatas clandestinamente y a un precio que excedía el de la tasa”. Informant també dos dies més tard sobre que “En el mercado de la Pescadería se suscitaron ayer pequeños incidentes debido a venderse pescado a precio más alto de la tasa, lo que en verdad se viene ya conviertiendo en un abuso. El hecho se repite con excesiva frecuencia: un comprador llega, se dirige al vendedor y ya por señas o de palabra, ofrece a éste mayor precio del señalado en la tasa, y como es natural, se lleva el pescado, en perjuicio del pobre que no puede pujar”. També preocupaven les adulteracions de productes. Si un clàssic exemple era la llet aigualida (passava el mateix amb el vi), els laboratoris municipals també detectaven coses com xocolati amb parafina i pebrebò amb una bona quantitat de pinyol d’oliva molt. L’encariment dels preus era una realitat.

La marxa de la guerra de cada vegada més afectava la indústria insular en encarir els preus del transport de mercaderies d’un port a altre, per la creixent amenaça dels submarins alemanys i austríacs. També, descriu Miquel Àngel Casasnovas en el seu acurat treball, mentrestant, les autoritats franceses en ocasions tancaven la frontera retenint importants partides de productes destinats a França, planant, a més, l’amenaça de paralització de l’activitat a fàbriques i tallers de calçat i bosses de plata, amb la qual cosa creixia el malestar i la inquietud tant entre els empresaris com entre els obrers. El subministrament de gas i electricitat també es ressentia de la manca de carbó. El problema de les subsistències arribà al clímax el mes de desembre de 1917.

Mobilitzacions i aldarulls fins arribar al Lorencito

Una de les majors mobilitzacions, explica Miquel A. Casasnovas, tingué lloc a Ciutadella el capvespre del 9 de desembre, quan una multitudinària manifestació recorregué els principals carrers de la ciutat per protestar contra la deteriorada situació econòmica. Del Govern es sol·licitava que intervingués per afavorir la normalització de les relacions comercials amb França, per tal d’impulsar l’esmorteïda indústria sabatera.

Tot i el malestar dels manifestants no es produïren disturbis, encara que sí en una nova manifestació del 21 de desembre d’aquell 1917, relatant que el tancament de comerços, fàbriques i tallers fou gairebé total i els manifestants obligaren a tancar la central elèctrica, que intentava mantenir l’activitat. A la vegada que, malgrat açò, el blanc de les ires va ser la naviliera La Marítima, que havia suspès l’enllaç amb Barcelona des del port de Ciutadella, amb trencament del rètol dels locals que la companyia tenia al carrer de Santa Clara i assaltant el magatzem de carbó que La Marítima tenia al moll, tirant a la mar divers material.

Els aldarulls succeïts a Ciutadella mostraven que la paciéncia de molts menorquins estava arribant al límit, i encara abans del saqueig del Lorencito de l’agost de 1918 (que tampoc fou el final de res, sinó els incidents més greus d’aquells mesos), i en aquest context de “cercar solucions a la depauperada situació econòmica i en particular al problema de les subsistències”, havien de passar més accions. Com l’atur general i la manifestació per al 28 de gener, en aquest cas, multitudinària, a Maó i a la qual s’hi adherí també Ciutadella a l’endemà i altres pobles de Menorca posteriorment, com per exemple Alaior el 6 de febrer.

A Maó, la comissió organitzadora de la mobilització lliurà al delegat del Govern i altres autoritats i institucions una declaració amb les demandes dels manifestants: “baixada del preu del carbó i dels articles alimentaris bàsics (llet, pa, carn, ous, formatge), amb una proposta de preus màxims per a aquests articles; exigència a les autoritats d’extremar les mesures per evitar els fraus i l’embarcament il·legal de subsistències; baixada del 20% del preu de l’electricitat a la classe obrera i empleats amb sous modestos; reducció del preu dels lloguers en un 25% a aquestes mateixes classes socials; pujada de salaris als obrers, sobretot als sabaters que treballaven a preu fet i dels jornalers agrícoles”.

La creació de la Federació Obrera de Menorca, just un apunt

Només per fer-ne un apunt, a manera d’epíleg, i per la importància que llavors va tenir (que donaria per una altra història encara més llarga), es pot dir que tots aquests problemes de les subsistències, sobretot també amb la necessitat de mobilitzar-se per fer-hi front, propicià “la creació d’una organització obrera unitària i forta, capaç d’influir en la vida menorquina”.

A partir dels mesos d’abril i maig, amb una recollida de fons, es va posar en marxa el sorgiment de la Federació Obrera de Menorca (FOM), que celebrava la seva assemblea constituent el 20 de juliol d’aquell 1918. El primer conflicte laboral que encarà la FOM va ser a mitjan agost de 1918 quan a Maó es declarà una vaga de fusters en demanda d’un augment salarial del 25%, celebrant-se el seu primer congrés els 17 i 18 de maig de 1919 al teatre del Casino Nou de Ciutadella. Amb alts i baixos, la FOM com a tal va durar fins més o manco l’època de la Segona República (1931).

Text: Joan Mascaró M.      Fotos: Camps i Hernando a la Revista Baleares

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *