La ciutat dels Minorcans

 

Com autor de llibres de viatges i d’assaig històric, la descoberta als EEUU del món dels Minorcans de Florida va resultar molt interessant, de manera que vaig decidir-me a fer un llibre de divulgació periodística dirigit al gran públic espanyol, La odisea de los Minorcans (2017), que intentava reconstruir des del més estricte respecte a la realitat històrica, la trama política que va conduir 1.403 persones del Mediterrani, entre les quals més d’un miler de Menorca, a la llavors salvatge i despoblada Florida.

Però si la criminal estafa del doctor Turnbull va suposar el sofriment més extrem durant 9 anys dels colons segrestats en règim de treballs forçats a la plantació de Los Mosquitos el 1768, a Florida el celebrat alliberament del 1777 encara avui en dia és la fita fonamental que va inaugurar la vertadera història dels civils que varen establir-se a la tradicional capital de Florida Est. Aquesta història, la de la ciutat més antiga dels EEUU, és fascinant i una part important del patrimoni de Florida.

Charlotte_Street_1. Foto Alfons Martí

Els viatgers, cronistes i diaris del segle XIX que relaten com és la ciutat i els seus habitants, conten detalls preciosos sobre el que varen construir els fills i néts dels Minorcans que sortiren d’Europa convençuts de trobar un lloc on desenvolupar la seva cultura i civilització amb esforç i respecte mutus, fugint de les limitacions de l’Europa semifeudal del segle XVIII. Si el geògraf Bernard Romans conta la realitat inhumana de la llacuna de Los Mosquitos, inclosos 9 assassinats, perquè va passar per la plantació el 1775 en la seva obra Concise natural History of East and West Florida, els viatgers famosos dels segle XIX com Ralph Emerson o Charles Latrobe fan un retrat molt realista i emotiu de les virtuts de la ciutat i del clima hospitalari, clássic i festiu de la seva vida pública.

Castell de San Marcos. foto Alfons Martí.

Charles Latrobe, il·lustre polític que arribà a governador d’una regió d’Austràlia, estava fascinat davant la capacitat de resistència, dignitat i sentit de la justícia dels Minorcans que sofriren el règim del doctor Turnbull. Visitant la ciutat el 1832, va cercar persones que haguessin viscut la fugida en massa del 1777 cap a Saint Augustine: “Devers deu persones del grup original encara són vives”, va escriure amb respecte i admiració. Però els fills i néts havien fet grans coses en unes dècades. Convertint-se en el nucli civil majoritari, varen crear la indústria agrícola del camp proper, sobretot de cítrics, implantaren la pesca i navegació amb les arts importades de Menorca i l’arquitectura i els carnavals, la música o el mobiliari es començaren a realitzar amb la marca dels coneixements portats de Menorca i que els colons no pogueren desenvolupar fins que escaparen de la plantació i s’instal·laren a Saint Augustine.

Foto Alfons Marti

Latrobe s’admira de la població i els seus hospitalaris i civilitzats costums: “són la porció més interessant de la present població i podríem afegir, la més respectable per les seves suaus maneres i inofensius hábits que són d’origen menorquí i italià. Setanta anys abans varen ser segrestats -kidnapped, en anglès original- a l’illa i costes mediterrànies i duits a la llacuna de Los Mosquitos a fer feina com esclaus… fins que s’aixecaren contra la tirania i s’alliberaren ells mateixos del jou”. Latrobe deixa pinzellades del món arquitectònic de la ciutat que tant atreu els viatgers: “aquestes cases, les quals formaven els carrers estrets prop de la mar, eren fins a un punt ben pintoresques, decorades amb xarxes i roses, a l’ombra de tarongers i amb gàbies d’ocells cantors penjant”.

Foto Alfons Martí

Però la ciutat esdevé famosa també pel carácter afable i obert dels seus habitants. Un article a un diari de Georgia deia que “molts són els dies del calendari de celebracions i festes públiques i la gent és del més alegre que em pugui imaginar. Serenates, processons, balls, pícnics que ells anomenen convits i mascarades recorren tot l’any en processó constant”. I és que tant com territori o com estat dels EEUU, Florida va tenir en Saint Augustine la ciutat referent. William Simmons, nascut a Carolina del Sud, metge i polític, va posar-li el nom de Montpellier d’Amèrica i el reconegut poeta i filòsof Emerson, encara que partidari del puritanisme, reconeix la màgia i la fascinació que té la ciutat dels Minorcans: “Em despedesc gentil ciutat, la benedicció per les teves fragàncies i simple hospitalitat”. El propi Emerson farà un poema dedicat al “fosc Minorcan”, creant la imatge estereotipada del Minorcan com si fos un cowboy de la mar i amb cultura i tradicions mediterrànies.

Els periòdics de la zona recullen conflictes puntuals entre els Minorcans i algun càrrec públic quan s’intenta prohibir un carnaval o festa apreciada. I és que si els habitants de la ciutat tenien clara una cosa era que no renunciarien al seu estil de vida, la solemnitat alegre, com deia un viatger, dels actes festius i al clima desenfadat. Un diari recull el cas paradigmàtic de Joe Farreres, un ciutadà i granger que, havent estat raptat pels indis un temps, va organitzar una companyia teatral executant paròdies del rapte i les danses índies. Sens dubte, l’humor i el respecte a les tradicions eren part del gust per la llibertat que tant va arrelar amb els Minorcans.

Alfons Martí, autor del llibre La odisea de los Minorcans (2017), escriptor i col·laborador en premsa i ràdio.

One Comment on “La ciutat dels Minorcans”

  1. Fira Arrels, 4 y 5 abril 2020
  2. Enhorabona a n´Alfons per aquest interesantsim llibre, vaig disfrutar de la seva lectura.
    Una historia prou interesant i poc coneguda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *