“Ciutat de Mal” de Jaume C. Pons Alorda Per Eduard Riudavets

Eduard RiudavetsUs he de confessar que les primeres pàgines de la novel·la em van desconcertar, tot i haver llegit a la contracoberta frases com “un univers apassionat i excèntric que, malgrat l’estranyesa, ens captiva” o “un dels deliris més perfectes i fascinants” al principi em va desconcertar. No m’esperava el que hi vaig trobar, però ben prest em va atrapar, ben prest vaig passar fulls amb interès, ben prest també em vaig sentir captivat per aquesta Ciutat de Mal  de Jaume C. Pons Alorda.

Fem ara un breu resum de l’argument. En una ciutat futura i inhumana dirigida per un misteriós Constructor, un jove aspirant a escriptor emprèn un viatge amb l’objectiu d’arribar a conèixer-se plenament a si mateix. Les experiències d’aquest escriptor s’entrellacen amb dues històries més: la d’una jove embarassada que fuig dels estrictes controls de natalitat i la d’una majordoma de la mansió més important de la Ciutat.

Però l’argument només té sentit en el marc en què la narració es desenvolupa: un futur caòtic on la humanitat ha colonitzat cada racó del planeta i on els únics rastres de la natura són creacions fictícies, un futur sotmès a les decisions, capricis i dèries d’un omnipresent i omnipotent Constructor, un futur absolutament impossible de classificar amb els nostres actuals esquemes mentals. Així, cal en primer lloc aplaudir la portentosa imaginació de l’autor que, amb les seves paraules i amb un bon grapat de referències literàries, més o menys evidents, més o menys críptiques, ens immergeix en un món absolutament al·lucinant i, a la vegada, del tot creïble.

Llavors, vet aquí la pregunta. Com pot ser creïble una societat distòpica que, en principi, està molt lluny de la nostra realitat? La resposta és simple. Perquè en el fons tots sabem que, de no frenar, hi anem de cap. A Ciutat de Mal es dibuixa amb claredat allò que ara és només un esbós: una societat dictatorial que ofega qualsevol dissidència, un món contaminat per mor de la construcció descontrolada –no oblidem que el dictador porta el títol de Constructor-, una Ciutat on les llibertats personals han deixat d’existir. Una fantasia, potser, però una fantasia que malauradament es pot fer realitat.

I tot això vestit amb un llenguatge torrencial, exuberant, gairebé selvàtic que quasi no et deixa alenar. A Ciutat de Maltot pot semblar excessiu, des de les reflexions sobre l’ofici d’escriure a les escenes orgiàstiques, des de l’ambient opressiu a les descripcions dels paisatges morts, però aquest aparent excés és, de fet, un mena de premonició del que ens espera. Pons Alorda ens convida a la reflexió i ho fa amb una novel·la absolutament trencadora.

No vull anar més enllà, no és la meva intenció desvelar més del que és necessari. Així només afegiré que el desenllaç, del tot inesperat, obliga a repassar mentalment tot el que hem llegit. Ens aboca a una mena de cercle etern però que així i tot deixa una porta mig oberta a l’esperança: “El proper cop, ho sé, ho faré millor.”

Cal acabar ja la ressenya i ho vull fer amb les paraules que, en la meva humil opinió, donen el sentit últim a la novel·la:

“Per aquest motiu, i no cap altre, havien fet el que havien fet, per aturar la roda, per despertar de la letargia, i per fer que la resta de persones que els envoltaven també despertessin d’una puta vegada. Sols a través d’un acte prohibit, apoteòsic, podien aconseguir aquell impacte espectral que despertés les seves ànimes adormides per sempre, per veure, i entendre, si es podia aturar aquella nefasta roda imperiosa que els havia mogut en una inèrcia patètica”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *