Què vol dir “ser mestre”?  (J. Bosco Faner Bagur)

Irene Vallejo, escriptora, diu amb la intensió de donar importància als col·legis i als mestres: “Nuestra sociedad otorga mayor importancia a otros asuntos, como la política o la economía, y vivimos pendientes de gobiernos y ministros que de esos pequeños milagros escolares. Sin embargo, el término ministro deriva del latín “minus”, és decir, “menos”. El ministro, según nuestros antepasados, es quien se ocupa de las minucias, o sea, de administrar asuntos menores. En cambio, lo fundamental, lo más –en latín “magis”- es la tarea del “magister”, del maestro. Para los clásicos, era más grande enseñar que gobernar”.

Seguint la reflexió d’Irene Vallejo, n’estic convençut que les persones, any rere any i a mesura que anam adquirint saviesa, tenim com objectiu convertir-nos en “mestres” –no en governants- a favor dels qui s’obren a la vida. El seny i la bona convivència ens arriben de l’art i de la profunditat d’un “mestre”.

El que tenim per insignificant, normal, quotidià,  resulta magistral quan qui ho realitza reconeix que els petits detalls no deixen de ser molt importants: un saluda, una estreta de mans, una abraçada, una conversa, …; un passeig amb algú, una mirada, l’escolta, qualsevol paraula, qualsevol expressió, seure amb amics entorn d’una taula de casa, d’un bar, d’un restaurant, … Tot es converteix en “magistral” si ho porta a terme algú a qui els anys, l’experiència, la reflexió, l’han convertit en un regal, en un referent per als altres, en un “mestre”.  I les coses que segurament la majoria les consideram importants poden perdre la seva importància si les porta a terme algú que no ha adquirit el grau de “mestre”, que no ha après a ser “un do, una referència a favor dels altres”. Per exemple: formar una parella, una família; assumir un encàrrec qualsevol a favor d’una Associació, d’una Entitat, d’una Parròquia, d’un Partit polític, d’un Ajuntament, des Govern de qualsevol país, …

Què vol dir “ser mestre”? Qui adquireix aquesta qualificació?  Crec sincerament que l’adquireix qui ha assumit  “valors” prou significatius a favor seu i dels altres: Capacitat de servei, d’acompanyament, d’autenticitat personal, …; capacitat de mantenir bon humor i bona relació a pesar de les dificultats que troba fent camí; capacitat de saber expressar opinions i conviccions amb respecte i diàleg sincer, … Un “mestre” és un model essencial que desenrotlla relacions positives, que regala reflexió, experiència, ganes de canvi per a millorar.

Un vertader “mestre” (a la família, al carrer, a l’escola, al Govern, …) s’adona que no és el rei de la creació, s’adona que els altres no estan al seu servei; pren consciència que és una expressió més de la vida “intel·ligent i amorosa” que corre arreu, una de tantes veus i presències que desitgen fer realitat els seus anhels. Per açò, un “mestre” sempre escolta, respecte i rectifica. Ell s’adona que és el resultat d’un procés. Ningú neix mestre. Ningú arriba a la maduresa de la seva professió, del seu ofici,  de la seva vocació sense haver passat per les experiències pròpies de tot creixement: infància, adolescència, jovenesa.

Tot acte “magistral” rau en el do, en el bon servei. Una poma, per exemple, es converteix en do quan està a punt de ser menjada o de caure i nodrir la terra que sosté l’arbre, la font de la seva existència. Es converteix en do, quan no es tanca en si mateixa mirant sobreviure en la branca a fi de conservar la seva bella forma. Quan la poma es deixa caure, converteix la seva caiguda i fruit en un regal. L’estètica que la poma adquireix quan llueix en la branca, valora l’ètica quan s’entrega, quan es regala, quan desapareix a favor de la vida.

Algú arriba a ser “mestre” quan està en condicions de donar-se al món, d’ensenyar el que ha après, d’entregar-se generosament. Per arribar a ser “mestre”, s’ha hagut de rebre molt; però, per “exercir magisteri”, és necessari aprendre a donar molt.

Quan ens arriba el moment, tots som cridats a ser “mestres” en el cau de les nostres famílies, de l’escola, del carrer, de qualsevol lloc de responsabilitat. Si una família, una escola, un col·lectiu, un país, camina sense gaudir de “referències magistrals”, s’allunya de l’ètica que regala l’experiència de l’escolta, del diàleg, dels errors, de les rectificacions. Fa mal, des converteix en un contravalor.

Si ningú té dret a posseir als altres (ni tan sols els pares als seus fills), a tots ens convé adquirir “valors magistrals” de respecte i convivència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *