La Corema de Maria Antònia Casasnovas, al descobert

Maria Antònia Casasnovas és l’autora de la Corema il·lustrada que trobareu aquesta setmana entre les pàgines de El Iris. Una tradició que, any rere any, agafa la forma de la creativitat d’un artista. Són ja uns quants els pintors i pintores -alguns d’ells professionals, altres aficionats- que han posat les seves pintures a fer feina per poder repartir una Corema a cada casa de Ciutadella. Casasnovas ens obre avui les portes del seu racó artístic a casa i ens explica com ha estat el procés de creació.

Com va ser que et va arribar l’encàrrec de fer la Corema per El Iris?

En Bep sabia que jo pintava. I un dia, que ens vam trobar pel carrer, em fa fer l’encàrrec. Em va dir que podia emprar la tècnica que jo volgués. I com que domin més l’oli, m’he decidit per aquesta tècnica. Açò devia ser cap al novembre. I des de llavors tenc a tothom intrigat en què he estat fent. Els únics que saben què he fet han estat els néts, que me n’han demanat una. I a l’escola d’en Rafel Jofre, on vaig a pintar, es pensen que l’he feta precisament pels néts, no per El Iris. Tenc a tothom un poc “enganat”.

Com ha estat el procés de pintar-la?

En Jofre m’ha ajudat a fer-la. Ens entenem molt bé a l’hora de fer feina. Però quan li vaig dur el croquis per comprovar que havia fet bé les proporcions de la figura, em va dir “Tu vols fer una Corema o una model?” perquè l’havia feta normal. Vaig preferir partir de la base correcta i després fer-li la característica gepa. Al taller em deien que la feia molt prest, perquè vaig començar abans de Nadal. I jo, per mantenir el secret, els hi deia que l’oli ha de tenir temps a eixugar bé i després s’ha d’envernissar. Ha estat una bulla!

Quines curiositats ens pots contar d’aquesta Corema d’enguany?

Hi ha un detall que vaig voler incloure. Al principi, vaig pensar de fer tots els peus calçats amb avarques. Però com que vaig veure que ja s’havia fet, vaig canviar d’idea. Va ser quan el meu germà em va mostrar uns esbossos per uns patrons de sabates que havia fet mon pare, abans de jo néixer. No sabia que existien. Així que em va fer il·lusió incloure les dues sabates de mon pare. Cada peu és diferent. N’hi ha una que té un ull de poll. Una altra que va amb una vamba vermella, com duen avui en dia els al·lots. També hi ha una sabatilla d’anar per casa amb una calça que li cau. I una botina. Les calces també tenen la seva història. Una de les sabates que va dissenyar mon pare, li vaig posar una calça de color rosa, tot per una vesina que sempre anava amb les sabates de taló i les calces d’aquest color.

És una Corema a la qual no falta detall, però.

El rosari li he posat com a collar perquè vaig trobar que entre el satrí i la graella, ja n’hi havia prou. I com que hi va haver una època que era moda dur el rosari penjat, li vaig pintar al coll.

Com et vas aficionar a la pintura, i concretament a l’oli?

A jo m’ha agradat sempre molt la pintura. Des de jove volia anar a pintar amb en Pepe Torrent, que donava classes, però només hi anaven bergants. I en aquell temps, una dona no podia anar a una escola amb només homes. Així que no em van deixar anar-hi. Quan els meus fills eren petits i em van començar a demanar dibuixos que veien per la televisió, va ser quan em vaig decidir a apuntar-me a escola, al cap d’uns anys. He de dir que vaig fer bona cosa, perquè xal molt.

Ara tens de professor a en Jofre. Què fa que vas a escola de pintura per millorar les teves habilitats i xalar d’aquesta afició?

Vaig començar a pintar l’any 1995. Em vaig apuntar a la casa de Cultura, on vaig tenir de mestres a en Pacífic, a n’Alba Bosch i finalment en Jofre. He tingut èpoques que ho he hagut de deixar, per raons personals. Va ser arran d’un encàrrec d’un cosí del meu marit, en Tòfol, que vaig tornar a reprendre l’afició. M’agrada molt a més anar a classe amb en Jofre, perquè vaig trobar que havia de seguir, que no podia posar-m-hi de nou sense refrescar un poc. I estic contenta perquè amb ell ens entenem molt bé.

Quines altres obres teves hem pogut o podrem veure?

He fet unes quantes exposicions amb els alumnes de l’escola, quan en feim de col·lectives. També m’he atrevit a presentar-me al premi de Sa Nostra sense dir-li res a en Jofre. I fa dos anys em van convidar a participar a la Migjornale que fan a Es Migjorn Gran, que obren les portes de les cases del poble com si fossin galeries. I ja estic preparant alguna coseta per tornar-hi l’any que ve.

Bé de Menorca, ara i sempre producte local

Pomada Xoriguer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *