LA TEVA OMBRA, per Eduard Riudavets Dos germans. Dues vides paral·leles. Dues personalitats força diferents. I secrets, molts secrets.

Eduard RiudavetsDos germans –Joan, el gran, nascut el 1983 i ja emancipat, i Pere, del 1986 que encara viu amb els pares– i dues noies –Laura i Kate– de les quals en algun moment ambdós s’enamoraran. N’hi ha prou, no aniré més enllà en la sinopsi. La teva ombra, de Jordi Nopca, no permet desvelar gairebé res més.

És, de fet, una novel·la en què la incertesa sobre allò que passarà és fonamental. El fil narratiu està ple de sorpreses, canvis de ruta, sobtats girs del volant. Els dos protagonistes es miren a un mateix mirall i allò que veuen – i viuen – resulta ser força diferent tot essent el mateix. No puc ser més explícit. Aquesta és la peça clau.

Podem , si més no, fer-nos les preguntes a què ens aboca la novel·la. Com ens veuen la resta de persones? Com ens veiem nosaltres mateixos als ulls dels altres? Som com imaginem ser?

Qüestions que, en el joc de miralls del que parlava, es teixeixen i es deslliguen al llarg de la narració. Una història que, si bé inicialment sembla més aviat simple, progressivament es torna força més complexa fins al punt de dubtar d’allò que has llegit i d’haver de repensar les primeres impressions. Un dels mèrits, a parer meu, d’aquesta obra és precisament presentar-nos la complexitat que pot amagar una vida aparentment senzilla.

És molt comú trobar, a qualsevol de les novel·les que podem llegir, un ferotge desencadenant, una mena de moment tràgic que provoca els conflictes. No és el cas, a La teva ombra no toparem, per res, amb aquest punt extern d’inflexió. L’amor i l’odi, la venjança i la redempció, neixen en el sí dels mateixos protagonistes. Són ells que ens expliquen el que senten. De fet, escriuen allò que viuen i és tot llegint-ho com en som coneixedors.

Narracions diferents amb llenguatge diferents sobre uns mateixos fets. Si un ens parla des de la sensibilitat angoixada, l’altre ho fa amb una agressivitat esfereïdora. Nopca, i això cal remarcar-ho, aconsegueix així –per mor del llenguatge ben diferenciat- fer-nos viure la mateixa història des d’angles oposats mentre els nostres sentiments acaben fets un garbuix. No és fins al final que les coses es redimensionaran i podrem entendre el cicló que hem viscut.

Així, de qualque manera estem davant dues novel·les –o fins i tot tres- dins una.  Potser ara és el moment d’afegir-hi una dada. Ambdós germans són, amb més o menys fortuna, escriptors i les seves vocacions literàries són indestriables de tot el que els anirà succeint. Els protagonistes, ha quedat clar, són dos joves, com jove és també l’autor. En aquest sentit, però, acabaré amb una cita textual de l’obra que, en la meva més que modesta opinió, evidencia ben clarament allò que és –i sobretot el que no és- La teva ombra.

“Era evident que els diaris de l’endemà hi dedicarien una atenció anecdòtica….Que el llibre era el debut d’una veu «inèdita», i que havia escrit una història «sobrenatural» i «autobiogràfica». I, tot i que ell ho havia negat, dirien que era una «novel·la generacional» i «una radiografia de la precarietat dels joves actuals»…

Aleshores res de tot això, n’hi ha prou en dir que és una bona novel·la.

 

Bé de Menorca, ara i sempre producte local

Pomada Xoriguer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *