CA LA WENLING Per Eduard Riudavets

Eduard RiudavetsL’arrencada del llibre et sobta. Almenys a mi em va sobtar. Però llegides unes poques pàgines ja t’adones, sense cap mena de dubte, que és una novel·la excepcional. Hi podria afegir més adjectius: genial, extraordinària, gran…Però començaria i no acabaria.

Supòs que queda prou clar que Ca la Wenling, de Gemma Ruiz Palà, m’ha entusiasmat. I molt.

Però tornem ara al principi. L’argument és gairebé insòlit. Sincerament no me l’esperava. Si més no havia gaudit molt d’Argelagues, l’anterior novel·la de l’autora. En la ressenya publicada en aquesta mateixa secció en deia:

“En definitiva, una novel·la que t’enxampa des del principi i que, també des del primer moment, et fa viure unes històries que podrien ser les nostres, la història d’unes persones que van viure i morir – sense escarafalls ni reconeixents- procurant que el món fos una mica més digne.”

Facem ara un parèntesi. Vaig sovint a Barcelona, m’estic al pis de la meva filla –a la barriada del Clot- i pels carrers del voltant hi ha una munió de locals de manicura i perruqueria regentats per catalanes i catalans originaris de països orientals. De fet qualque vegada hi he acompanyat ma filla a fer-se les ungles i he observat la seva eficiència i rapidesa, i l’amabilitat amb què tracten els clients.

A què treu cap tot això? Molt senzill. A Ca la Wenling també hi trobem dones que sense escarafalls ni reconeixementsprocuren que el nostre món sigui una mica millor, i les trobem als nail salons, als centres d’estètica, als locals de manicura que trobem arreu i que normalment veiem sense mirar. Heroïnes, dones fortes, dones lluitadores que enfronten un rosari de dificultats, entrebancs, menyspreus i aïllaments i que, malgrat tot, no acoten el cap, persisteixen, i a poc a poc van construint un futur per a elles i els seus fills.

Ruiz Palà aconsegueix, llavors, quelcom molt difícil. Aconsegueix que empatitzem amb la protagonista, aconsegueix que els problemes i patiments de la Wenling els arribem a sentir com a nostres.

Ens sentim solidaris amb una dona xinesa que té un petit negoci de manicura a un barri de Barcelona. I això ens permet conèixer i sentir els prejudicis que envolten la comunitat xinesa, el racisme en què topen a cada passa, les injustícies que es veuen obligats a enfrontar.

“I encara trobaria més excuses, més. I totes venen d’allà mateix: del nostre racisme de cada dia. Del que ens dona el Senyor el dia d’avui, del que ens va donar el Senyor el dia d’ahir i del que ens donarà el dia de demà si Déu vol i no hi posem remei.”

Escric aquestes ratlles un diumenge, 8 de març, i ,malgrat que la ressenya sortirà publicada d’aquí a unes setmanes, vull afegir-me a la celebració reivindicativa del Dia de la Dona. Tots aquells que creiem en un món d’iguals, sense exclusions ni discriminacions, un món que no faci diferències per raons de sexe, origen o creences, tenim un motiu afegit per llegir Ca la Wenling. És gran literatura i és literatura que ens fa obrir els ulls. Perquè com, amb rotunditat, afirma l’autora en una entrevista:

“Les històries de tots els països sempre són històries de violència contra les dones.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *