A la pel·lícula “ Las Truchas “ , de José Luis Garcia Sánchez, Os d’Or del Festival de Cinema de Berlín del 1979, un grup de socis d’un club de pesca celebra com cada any la seva festa anual amb motiu del seu concurs de pesca de truites. I malgrat els entrebancs amb els que es troben no volen aturar la festa. Però les truites estaven en molt mal estat i fins i tot els cuiners les cuinaven amb mascaretes posades. Però ells ho ignoren tot, no volen veure la realitat quina és. És igual ,cal conservar i seguir la festa .I ja podem pensar com acaba. Acaba de manera tràgica. És a dir, les truites que ells mateixos han pescat i que estan en mal estat, però que els socis del club de pesca ho volen ignorar, provoquen la seva pròpia descomposició.
Ja fa mesos que el coronavirus, utilitzant la paraula popular, navega a l’ample. Es veia venir. Feia temps que les truites de la pel·lícula eren perilloses ,però les manifestacions, els espectacles, el futbol, la mascletà valenciana, el congrés d’un partit polític, les encaixades de mà , els petons protocol·laris, no es volien parar. El virus és lluny, es pensava . Curiós, l’economia global a cop de clic però el virus amb els avions no. Qualsevol ésser normal ho haguera detectat . Els nostres dirigents no. No calia alarmar. Les ciutats, els pobles, alegres i confiats.
I així estem. És a dir, els que de moment tenim sort , sortosament estem confinats. Malgrat no hem pescat les truites de la pel·lícula ni les hàgim menjades . Però és igual, ho patim. Això sí , quan donen el mortuori del dia solen afegir, ara crec que ja no, per no alarmar més, els que tenen més de setanta anys i amb patologies prèvies són els guanyadors. Així bona part de la societat respira. Uns per no tenir l’edat i altres per no tenir patologies prèvies. Que bonic. Però malauradament en mica en mica s’escampa per tot.
Aquí algú haurà de deixar de menjar truites, llagostes o el que sigui i contestar algunes preguntes clau, a banda de rentar-se molt bé les mans, que ara ja ve la Setmana Santa i l’episodi de Pilats. I les preguntes poden se tant simples com aquestes : Perquè si fa ja més de tres mesos que el coronavirus es passeja encara no hi ha coses tan simples i suficients com mascaretes, guants, respiradors o tests ràpids de diagnòstic etc., per part de les entitats que eren o són competents en la matèria ? . Com és possible que abans d’arribar a la punta crítica de la piràmide que no corba, ja superem en morts als xinesos ? . Com ara els xinesos podem fer negoci exportant i venent material sanitari per combatre el virus que ells mateixos han exportat primer ? . Com no es van prohibir les trobades i espectacles multitudinaris que han acabat amb membres dels governs infectats ? .Serà que la resposta és la mateixa de la pel·lícula i que per tant la festa havia de seguir per por de no defraudar, malgrat que sembla que es podia saber la realitat ja que per això es tenen prous assessors ? . Perquè Alemanya amb un nombre d’infectats prou important, potser fins fa poc com aquí, hi ha menys morts ?.
De moment no hi ha contesta, però la solució ha estat col·locar uns dobles escuts humans que són els qui reben de valent. Els sanitaris i tot el seu entorn, per cert sense suficients mitjans com és públic i notori i que es comporten amb una gran professionalitat i la gent gran de més de setanta anys que representa l’esfereïdora xifra del 85% dels traspassos . Dels sanitaris s’han parla molt i tota lloança és poca . Però parlem una mica també de la gent gran.
Estem parlant d’una generació amb una infantesa de potsguerra civil i mundial, amb regles molt estrictes, en un règim autoritari. I que malgrat tot va fer la transició, criticada ara per alguns que, per cert,no hi eren ni en el règim autoritari ni en la transició. Això és còmode . Que van entrar a l’ Unió Europea. I, això sí que ho poden recordar, i és que van ser bàsics per superar la crisis de la dècada passada ,tant amb les seves minses pensions com amb la seva feina familiar amb els fills i nets. Que potser han cotitzat durant quaranta anys a la seguretat social i que en el moment més dolorós de la seva vida i si tenen ,tenim, la mala sort de caure malats, les autoritats estableixen, a gran escala, el triatge. És a dir, i per acabar el cercle vital d’aquesta generació, les autoritats que ho han fet tant malament, ara s’estalviaran fins i tot la pensió. Gràcies i enhorabona a les autoritats.
El triatge consisteix en el fet que quan s’arriba a urgències per coronavirus i amb les UCIS plenes, el qui pertoqui decideix qui viu una mica mes o menys segons el seu diagnòstic. Però a banda que al cap de l’any als jutjats se’n veuen uns quants de casos amb diagnòstics equivocats perquè tots són humans . Aquest articulista ha encarregat als seus hereus que si es donés la lamentable circumstància, exerceixin les accions penals corresponents fins el Tribunal Suprem i, si cal, els Tribunals Europeus, en contra especialment dels autèntics causants i no contra els sanitaris que fan d’escuts humans . La qual cosa deu començar, i en primer lloc, en les famoses retallades de la passada crisis. I encoratjo a fer-ho a les dones i homes d’aquesta generació, ja que altra força no tenim perquè generalment estem preocupats i en silenci.
Perquè hi ha moltes dones i homes de més de setanta anys que prefereixen ,preferim, morir dempeus i no com a conseqüència d’un triatge com si fossin olives, avellanes, o ametlles. Vergonya i dignitat. Vergonya i dignitat i salut en llibertat.
PONCIO MASCARÓ FORCADA
DOCTOR EN DRET
