Aquelles petites coses

Quasi set setmanes de confinament és molta estona a dintre de casa nostra. Durant aquest temps hem començat a valorar no només la necessitat de tenir a prop als que estimem o de no deixar per demà una trobada, un te, aquell viatge amb els amics o un dinar familiar. També estem valorant totes aquelles petites coses, com deia Serrat, que ens fan els dies més fàcils, una mica més lleugers. I s’agraeix moltíssim.

La meva última carta als Reis Mags incloïa unes sabatilles d’estar per casa i, com que sóc molt bona fieta, el matí del dia 6 de gener estaven a sota de l’arbre. Doncs ara formen part del meu outfit del dia a dia. Són unes sabatilles tovetes, amb pelets i una sola que no rellisca. Riureu! Però hi ha qui ara enyorarà unes de mes còmodes. I què em dieu del xandall? Segur que, d’ara endavant, es convertirà en un fons d’armari.

Molts moments d’aquestes setmanes els ocupem llegint, escoltant música, veient pelis i sèries. Hem descobert en les butaques i els sofàs uns grans aliats. Hi deixarem la nostra emprempta, com el Homer Simpson al sofà marró de casa seva.

En aquests temps qui té una miqueta de jardí, terrassa, balcó o terrat és tot un afortunat. Els hem recuperat. Els hem fet nostres. Ocupem l’espai que ens ofereixen. Aquell espai de llibertat a l’aire lliure. Hi respirem i fem projectes de com els volem re decorar. Posar-hi plantetes, una taula amb cadires, llums, inclús una hamaca. La meva amiga Neus dius que el seu balconet li està donant molt bons moments i que es mereix tot això i més! La que potser no està tan contenta és l’assecadora, ens ha deixat de fer mandra pujar al terrat a estendre i recollir la roba una vegada eixuta!! Ens hi recreem, primer els mitjons, tots estesos mirant cap a la mateixa banda, després les samarretes, els pantalons de xandall agafats per la cintura i la dessuadora…

I els veïns? Però si tenim a un munt de gent vivint a pocs metres de casa nostra als que ni coneixíem. Bé, tampoc es que seiem junts a taula fent una

cervesseta. Però ens trobem cada dia les 8 del vespre. És quasi com una cita. Els estem veient més a ells que a aquells familiars amb els que només compartim el dinar de Nadal. Ara, pujar a l’ascensor o trobar-nos pels replans serà tota una alegria i, qui sap?!, potser acabem fent un vermut al sol, junts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *