Maria Teresa Ferrero Hernández, psicòloga: “Al principi ens costarà sortir de casa, per moltes ganes que en tinguem” Per Llorenç Allès Camps


Des que va començar el confinament, el Col·legi Oficial de la Psicologia de les Illes Balears va posar en marxa un servei gratuït d’atenció telefònica per aquells usuaris que necessiten algun tipus de recolzament. La situació que estem passant no és fàcil, i pot provocar problemes emocionals, o agreujar aquells que ja existien. Maria Teresa Ferrero Hernández és psicòloga general sanitària, vocal del Col·legi a l’Illa i la coordinadora a Menorca d’aquest servei i del grup d’emergències de l’112.  

  • Com neix aquesta iniciativa?
  • A les Illes tenim dos programes d’atenció. Un és el d’emergències, el de l’112, que es va iniciar el 2001, i que ha funcionat des de llavors amb una interrupció entre el 2010 i el 2014. Està disponible les 24 hores al dia i 365 dies a l’any. Som 10 psicòlegs a Menorca que anem fent torns. El servei s’activa sempre a través de l’112, i les principals demandes per les que se’ns sol·licita solen ser accidents de trànsit, comunicacions de mort, suport o acompanyament a dols, intents de suïcidi o suïcidis consumats, comunicació de morts a menors o morts súbites. És un programa que se sol fer de manera presencial, encara que hi ha ocasions, com els intents de suïcidi, en les que al principi els usuaris no volen tenir contacte amb ningú i es fa una atenció inicial telefònica. Aquest programa segueix en funcionament, i seguim tenint guàrdies. Però amb l’estat d’alarma, si s’hagués de fer una actuació presencial s’hauria de fer de manera molt concreta i amb totes les mesures de seguretat, i per açò, ara mateix aquestes intervencions també es fan telefòniques. L’altre programa que es va posar en funcionament el 27 de març és el programa d’atenció al ciutadà, que s’ha habilitat específicament per aquests dies de confinament. És telefònic, i està disponible també 24 hores tots els dies. En formam part uns 80 psicòlegs de tot Balears que atenem telefonades de totes les illes. S’han atès més de 300 telefonades, i unes 25 són de Menorca (dades de fa una setmana).

  • Quina és la tipologia d’aquestes telefonades?
  • Moltes persones telefonen amb simptomatologia depressiva o alguna patologia de salut mental, crisi d’ansietat, claustrofòbia, amb sensació de ja no poder més… També hi ha episodis de violència de gènere, o persones amb problemàtiques socials que han passat a ser greus. Hi ha casos també de temor al contagi, problemàtiques de convivència, conflictes amb menors, recolzament per mantenir el confinament, soledat sobretot en persones majors, i dificultats de comunicació amb familiars ingressats a hospitals. I també ens trobam molt recolzaments a processos de dol i familiars que no es poden acomiadar de les persones difuntes. El programa s’estendrà durant dos mesos més, encara que acabi el confinament, perquè consideram que els dols no resolts poden augmentar, sobretot per no poder-te acomiadar a la persona difunta.
  • Després d’atendre tantes telefonades, un diagnòstic podria ser que gairebé tothom té por?
  • Una de les coses que genera més por és la incertesa sobre què passarà, i açò ens angoixa. A nivell individual, açò vol dir no saber què passarà amb la feina amb la nostra vida. I a nivell general, l’angoixa sobre com sortirem, què ens trobarem, com ens relacionarem… Tot açò genera molta por a nivell general.
  • Una de les novetats d’aquesta situació que estem passant és que ens afecta a tothom, que tots tenim alguna incertesa sobre allò que vindrà. Davant açò, què podem fer?
  • Aquesta situació ens torna molt vulnerables a tots. Quan podem sortir de casa ho feim amb por, ens separam de les altres persones perquè ens creiem molt vulnerables al contagi, i la reacció més comú és l’angoixa i l’ansietat. La primera angoixa que se’ns crea és saber si, quan s’aixequi el confinament, açò ja estarà controlat o ens podrem seguir contagiant. La vulnerabilitat de la vida, la salut i el benestar ens afecta a tots. També es genera l’angoixa sobre com ens podrem relacionar. Hi ha una situació real que ens crea aquesta angoixa, és cert, però la diferència entre que uns dies estiguem més tranquils i altres dies patiguem més l’angoixa i la vulnerabilitat es basa en els pensaments que tinguem. Si jo m’aixeco pensant que el dia no serà tant dolent, que al final tot s’arreglarà, que ens costarà tornar a la vida quotidina però que hi tornarem, aquest pensament em provoca una certa tranquil·litat. Si allò que penso és que açò no s’arreglarà, que sempre serà així, que haurem de sortir sempre amb mascaretes i guants, que ens canviaran les relacions familiars i socials, que no tornaran a funcionar com abans els restaurants i l’oci… Açò ens crea indefensió. Allò principal és estar actius, tenir una actitud positiva, pensar que entre tots i totes ho anirem solucionant i controlant. No hem de tenir pensaments desestructurats que ens deformin una realitat ja de per sí incerta i que ens té una mica en estat de xoc. No hem de dramatitzar la situació més del que pertoca.

  • I com s’aconsegueix valorar en la seva justa mesura allò que està passant?
  • Hem d’adoptar una actitud real. No poden fer la mateixa valoració les persones que no hagin tingut cap familiar o conegut afectat, que aquelles que hagin perdut algun ésser estimat. Aquestes darreres hauran d’afrontar un dol, i segurament no el podran resoldre com ho farien en una situació més normal. Però si ho traslladam a la vida que teníem abans, ja hi havia gent que no havia passat cap dol i duia la seva vida i no tenia la mateixa vida que algú que havia perdut un familiar. Ara, aquesta situació és igual, però hi ha més dolor perquè ens costa més fer-nos a la idea que no tornarem a veure a una persona estimada si no hem fet el comiat. Les persones a qui costarà més són totes aquestes persones, perquè no poden tenir un pensament tant positiu com pugui tenir una persona que no hagi patit cap pèrdua.
  • I com s’afronta la pèrdua d’una persona estimada sense poder-se acomiadar d’ella? Com es pot ajudar en aquests casos?
  • Quan una persona desapareix, les persones han d’afrontar dols no resolts, sense saber on és aquella persona, sense saber què li ha passat ni si tornarà a aparèixer, i els han de donar per morts sense saber si realment és així. Aquest tipus de dol és molt difícil de resoldre. En el cas actual, és menys difícil d’afrontar, perquè sí saben que la persona ha mort. Tenen com a mínim aquesta certesa i aquesta seguretat de que sí ha mort. El problema és no haver-te pogut acomiadar. Pot ajudar, quan passi tot açò, realitzar el funeral encara que la persona no hi sigui de cos present. Ajudarà a poder compartir el dol, a poder xerrar cara a cara… Serà necessari i bo per poder fer aquest comiat.
  • Crec que també reben telefonades de professionals que estan a la primera línia de la lluita contra el virus: sanitaris, forces de seguretat… Com se’ls pot ajudar?
  • Principalment, escoltant quines són les seves pors. Alguns tenen por al contagi, altres pensen que potser no donen tot allò que podrien, altres tenen por a contagiar el virus quan tornen a casa… Una de les principals solucions és l’escolta activa, deixar-los que expressin tot el temor i el dolor, que es desfoguin, no només de manera verbal, sinó també emocionalment, ja sigui amb plors, ràbia, impotència… Si són treballadors d’hospitals o residències, allò principal és que es cuidin molt, el reconeixement cap a la seva feina i que sapiguem el comfort que ens provoca a noltros tot allò que estan fent. Les persones, en totes les relacions, busquem estima, reconeixement o acceptació. A ells, els hem de transmetre les tres coses: estima, agraïment i reconeixement a la seva tasca.
  • En aquest sentit, entenc que l’aplaudiment de cada dia a les vuit és un gest útil.
  • I tant. A qualsevol persona ens agrada que se’ns reconegui la nostra feina, encara que sigui que ens ha quedat molt bé el dinar. Imagina en aquest moment! És indispensable per totes les persones que estan fent alguna cosa pels demés, i m’és igual que sigui personal de supermercat, bombers, transportistes, metges, infermeres… Tots ells són els que fan que els que estem a casa puguem continuar amb la nostra vida, encara que sigui confinada. Hi ha molta gent que es mereix tot aquest reconeixement, estima i agraïment.
  • Creu que aquesta situació d’angoixa i por ens pot passar factura no només a curt termini, sinó a nivell psicològic estructural?
  • Supòs que sí. Hi haurà persones més vulnerables a qui els afectarà més aquesta situació. Ja existien personalitats obsessives, paranoides, amb trastorns de claustrofòbia, a qui tot açò se’ls pot aguditzar. I altres persones poden desenvolupar brots o crisis d’aquests trastorns. De fet, jo crec que al principi, ens costarà sortir de casa, per moltes ganes que tinguem.

  • Per què?
  • Per por, per angoixa, i per la incertesa de no saber com ens relacionarem, com actuarem i com ens sentirem. Si ara quan anam a fer la compra, la distància de seguretat i el fet d’anar amb mascareta ja ens posa una barrera entre nosaltres i els demés i anam tots com a més capcots! Jo crec que fins i tot condueixo més a poc a poc! Encara no sabem prou quina serà la realitat amb la que ens trobarem.
  • Qui ajuda als psicòlegs que ajudau a les altres persones?
  • Som un grup de professionals bastant veterà, amb bagatge i experiència. Rebem formació contínua i tenim eines per afrontar les diferents situacions. La primera defensa és anar amb seguretat de que ens sabrem manejar a cada situació, anar segurs i confiats. Tenim reunions mensuals, on exposam també les intervencions que hem realitzat i allò que hem sentit. Poder compartir amb altra gent i intercanviar opinions també aporta seguretat. Tenim també un grup de whatsapp entre tots els integrants, i quan hi ha una activació ho diem al grup, i quan acaba la intervenció s’explica què s’ha fet i com ens sentim. Llavors, just al moment, escoltam a qui ha intervingut i practicam el reforç positiu. I som un grup també amb bastant sentit de l’humor. I quan podíem, fèiem algun sopar i sortida amb el grup, i açò uneix molt i ens descongestiona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *