No tots els astronautes van a la lluna

«Astronauta». El meu nebot, des de ben petitó, sempre ho ha tingut molt clar. Quan algú li preguntava què li agradaria ser de gran ell deia: «astronauta». No ho dubtava ni un segon. A més, se li il·luminaven els ulls: suposo que s’imaginava a l’espai veient com el nostre puntet blau es feia cada cop més llunyà.

Així que quina va ser la meva sorpresa, fa uns dies, quan davant la mateixa pregunta el sento respondre: «professor». Glaçada em vaig quedar, sobretot perquè a la seva veu no es notava la mateixa fermesa, al contestar; i em vaig interessar pel motiu de tant sobtat canvi.

Feia uns dies algú li havia tirat les cartes, i el destí capritxós havia suggerit que no viatjaria mai a la lluna. Immediatament ell mateix (nen de 10 anys) havia deduït que, com que no viatjaria a la lluna, ja no seria astronauta. Els nens són éssers plens de llum i de somnis. Tenen la meravellosa convicció que tot és possible , i que tot està per fer. Un nen pot ser, pot fer, i pot aconseguir el que vulgui, si està envoltat de gent que l’estima i hi confia.

Així que un sentiment de tristor em va envair sentint com tan desafortunat atzar, una tirada de cartes, havia fet desaparèixer el somni del meu nebot. Però, para soñadora yo!! «Marcel –vaig dir – has pensat en el fet que les cartes no han volgut dir que no puguis ser astronauta, que pots!!, potser tan sols estaven dient que viatjaries a altres llocs… Marte?! ». Confiança i amor, dos sentiments que ho poden tot.

Quan veig un globus sense nen sempre penso en el moment en el que la corda que hi va lligada se li escapa entre els ditets. Un globus està ple d’il·lusió i d’alegria. Les del nen al tenir-lo, les de l’adult al inflar-lo. Quan s’escapa, els somnis posats en el globus no es perden, volen i es reparteixen: qui no somriu amb el descobriment d’un globus al cel?!

D’adults semblem perdre aquesta visió màgica de la vida, i la confiança que podem fer el que ens proposem. També és veritat que quan ens sentim recolzats i encoratjats tornem a recuperar els nostres súper poders; i és que com diuen a la pel·lícula El Golpe , all it takes is a little confidence.

Heu vist una escena de Jurassic Park III en la que el Dr. Alan Grant explica a un nen que hi ha dues classes de joves? Li diu que hi ha aquell jove que vol ser astrònom i el que vol ser astronauta. Segons ell, el que vol ser astrònom estudia coses increïbles des d’una absoluta seguretat, enlloc d’anar a l’espai: que és el que fan els astronautes. Seria una metàfora perfecte per a comparar la visió del món a través dels ulls d’un infant i la manera de mirar les coses d’un adult.

El meu nebot Marcel, quan se li pregunta, torna a respondre «astronauta».

Bé de Menorca, ara i sempre producte local

Pomada Xoriguer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *