Electrònica, atmosfera i anglès, les arriscades propostes de Guiem Soldevila pel seu nou disc Per Itziar Lecea

Guiem Soldevila presenta aquesta tardor el single del seu nou treball. “Calm seas don’t make good sailors” és el títol de la cançó que sortirà cap al setembre o octubre, i de la qual n’ha rodat un videoclip aquest cap de setmana passat al Teatre Principal de Maó. Diu Soldevila que està a més de la meitat del procés de creació, que veurà la llum l’any que ve. Però, mentrestant, anirà amollant cançons com a gotes. La primera, que va sorgir del confinament i que sonarà al nou treball, encara sense títol, es diu Windows. Per ara, a banda de seguir amb el procés de creació, ja s’ha tornat a posar en marxa per tornar als escenaris, en tres concerts confirmats per aquest juliol a Binissafúller, el castell de Sant Antoni de Fornells i a Torre d’en Galmés.

Com va sorgir la idea pel nou disc?

Quan acabava el darrer, cap al 2018, va néixer una cançó, que es diu New Rome. I em va sortir en anglès. Va ser el despertar d’un nou camí, no va ser cercat. A vegades passa. Amb Nura em va passar. Vaig obrir el poemari d’en Ponç Pons i des del primer moment vaig sentir la necessitat de posar-li música, que després es va convertir en un fil conductor. Sí que és cert que la majoria de peces provenen de composicions instrumentals, una mica com a Orígens, el primer disc. Però amb una atmosfera molt diferent: hi ha molta més electrònica, és més concís, és més destil·lat, no tan èpic com Orígens.

Quin és el fil conductor del nou treball?

Després de New Rome vaig compondre un tema que es diu Black Noise, que tracta sobre el problema que suposa pels cetacis les bombes d’aire que empren a les prospeccions per trobar petroli al mar. Fa uns anys em van convidar a una xerrada d’Aliança Mar Blava i el tema em va calar. Ara que estic a la meitat del projecte, veig la forma que va agafant. I el símbol de l’aigua és present a gairebé totes les cançons. D’aquí va venir també el tema de Calm seas don’t make good sailors. Em passa que per compondre, puc beure d’experiències personals, em puc inspirar per la poesia d’altres persones o, en aquest cas, per una expressió artística -que pot ser cinema, també-. I aquesta darrera peça va sorgir d’un quadre d’en Carles Gomila, que duu el mateix títol de la cançó. Hi vaig connectar, em va inspirar.

En quin punt es troba ara el disc? Tens ja tots els temes fets?

Estic fent feina amb vuit cançons ara mateix. Que per jo ja són moltes. Pensa que és un procés que dura dos anys, encara que no només els he dedicat al nou disc, sinó que he girat el darrer disc i he fet altres coses. Una de les idees que tenia per aquest nou treball era fer un disc instrumental per una banda, i un de cançons per un altre. Però han acabat fusionats.

Dius que el fil conductor és l’aigua. Per què? Què et permet expressar aquest element?

Problemàtiques mediambientals n’hi ha moltes, però la de les balenes em va impactar prou per a treure la primera cançó. Però no només tractaré els problemes de la mar. Hi ha temes que rallen a nivell global, també d’inconscient col·lectiu. Els problemes que ens remouen a tots s’expressen a través de l’art, que és un reflex del moment que vivim. Per tant, el primer impuls sí que té molt a veure amb un problema conegut. Però també estic emprant l’aigua com a excusa per rallar de relacions, de comunicació, d’humanitat.

Ja has tret el primer single. Com va sorgir?

El primer single va sortir durant el confinament, que és la de Windows. No està dins la temàtica d’aigua però sí que ralla del que vivim, de què sentim, del canvi que arriba. I l’atmosfera musical és molt dins l’estètica del disc nou que serà. I el següent single serà ja el de Calm seas don’t make good sailors. Amb videoclip inclòs.

Com ha estat el procés de gravació d’aquesta peça audiovisual que acompanyarà el següent single?

L’he fet aquesta setmana, amb un gran equip. Hem volgut recrear la història darrere el quadre que va inspirar el tema, tant l’atmosfera com la lletra. Hem pogut aprofitar el projecte que ha posat en marxa el Teatre Principal de Maó de S’Obrador, en el qual cedeixen l’espai per fer assajos, per crear espectacles, mentre no hi hagi programació regular. És una residència artística. I vaig pensar que, amb la setmana que tenia per assajar, també hi podíem fer la imatge de la cançó. Crec que la música que estic component ara és molt visual, és bastant cinematogràfica. I m’agradaria acompanyar amb audiovisuals vàries de les cançons del nou disc. Aquesta és la primera que ho faig. El rodatge ha anat molt bé, i ha estat realment original. Tenc ganes de veure el resultat final. He pogut veure ja alguns plànols i estan en sintonia total amb l’atmosfera de la cançó. També tenim una aportació molt bona de na Geliah, que ha fet una coreografia molt en sintonia també amb el tema.

Quina és la motivació de fer un disc en anglès?

Jo ja he cantat en anglès en altres projectes. Tot i que és la primera vegada que ho faig amb un projecte meu. I estic encantat, em sent molt a gust. No hi ha cap idea grandiloqüent darrere. Simplement, ha sortit així. M’està ajudant una familiar, na Júlia López, amb les correccions de pronunciació. No és el mateix cantar versions que material propi. És curiós com, quan canvies d’idioma, la música també canvia. És complicat d’explicar, però, per exemple, un blues en català no seria el mateix. I a més és un risc, perquè tampoc és el meu idioma habitual. En general crec que és un disc arriscat, perquè surt de la meva zona de confort. I tampoc és un disc de cantautor, ni fer-hi prop.

També és diferent el procés de producció si compares amb els altres treballs?

Estic jugant molt amb la producció, els sintetitzadors, estic jugant amb la veu. No he deixat de banda la guitarra, però l’estic emprant de manera diferent. Per açò dic que no és un disc de cantautor. Estic gravant quasi tots els instruments jo, tot i que hi haurà col·laboracions. És un procés molt experimental. Cada nou projecte intent incorporar nous elements, em vull sorprendre a jo mateix, no em vull avorrir. L’idioma hi té a veure amb açò. La meva estratègia sol ser posar-ho tot, incorporar tot el que puc per després destil·lar fins a arribar a l’essència i veure què necessita realment la cançó.

Estàs content del resultat que has tret fins ara?

Si, molt. A més, tenc un gran equip ara mateix, perquè estic fent feina amb un enginyer que és a França, en Mathias, i el masteritzador que és Barcelona, n’Yves. El procés que estem fent ara sí que és del tot nou per jo. Perquè en lloc de fer tot un disc i després mesclar-lo, estem fent tema per tema. La de Windows, per exemple, ja està acabada. Només fa falta posar-la al disc. No havia fet mai feina així. Anar construint un disc de manera dosificada m’està semblant un procés molt sa, perquè quan tenc molt de material i l’he d’analitzar tot de cop, aclapara. En canvi, d’aquesta manera, he pogut abocar l’energia en una sola cançó, que retrobaré quan la presenti en directe. No és el mateix gravar un disc que presentar una cançó en directe, les peces canvien, tens la reacció del públic, que fa que a vegades canviïs la manera de sonar i també la manera de veure aquella peça concreta. Damunt l’escenari, una cançó et pot remoure emocions totalment inesperades, que mai hauries pensat.

Bé de Menorca, ara i sempre producte local

Pomada Xoriguer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *