50 anys de la mort de Mossèn Josep Salord i Farnès

El passat 26 de juny es van cumplir els 50 anys de la mort del Fill Il·lustre de Ciutadella, Mossèn Josep Salord i Farnès, al que Ciutadella també li té dedicat un dels seus carrers, tot recordant a la figura d’un dels grans defensors de la llengua catalana pròpia de Menorca, a més de notable investigador, historiador i defensor de la cultura menorquina.

Va ser una de les persones lligades al cos de redacció del Setmanari El Iris als anys 50 i autor de diverses Monografies Menorquines, entre elles “Pro Aris Et Focis” amb la que encetava la col·lecció, com també els treballs “L’Acta de Constantinoble” i “La reconquesta de Menorca”. Col·laborador del Setmanari El Iris i de les principals publicacions menorquines.

El senyor Pepe Salord, com se’l coneixia popularment, va ser un destacat menorquinista, va néixer el 16 d’octubre de 1911 al nombre 34 del carrer de l’Assalt, avui  carrer Joan Benejam, fill de Francesca Farnès i Juaneda i Gabriel Salord i Anglada, taloner d’ofici. En Josep era el major d’una família de quatre germans que va cursar estudis primaris als salesians on se li va despertar la vocació sacerdotal, ingressant al Seminari Diocesà al 1925. Allà inicia els seus estudis sacerdotals, a la vegada que comença a interessar-se per la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua. Coneix a distància els poemes i l’obra de Costa i Llobera del que es fa deixeble a distància i admira també amb força a Mossèn Alcover, l’Apòstol de la Llengua Catalana. Per mor d’una anomalia detectada en un pulmó al 1931 s’ha d’allitar i guardar repòs, allà es passa hores i hores estudiant i llegint en català, llegeix i rellegeix la història de Catalunya i la Corona d’Aragó i descobreix la seva passió per la nostra història tot assegurant “Sembla que Espanya no tingui altres glòries que les castellanes, sembla que Espanya només sigui Castella”, i no entén aquells que des del centralisme castellà volen combatre les altres llengües nacionals, com el gallec o el català. Neix així la seva tendència patriòtica i regionalista, iniciant també als anys 30 la seva amistat amb un altre ciutadellenc il·lustre, Francesc de Borja Moll

El 16 de gener de 1934 neix el “Full Menorquí” suplement cultural d’El Iris, amb una periodicitat mensual, que esdevindrà gresol d’un grupet de joves menorquinistes, del quals Salord i Farnès en serà l’ànima durant els dos anys i poc mes d’aquella publicació que, com el Diari El Iris es deixa de publicar amb l’esclat de la Guerra Civil.

L’humil sacerdot

El dia de Sant Esteve, 26 de desembre de 1935, al Santuari de Maria Auxiliadora, celebra Josep Salord i Farnès la seva Primera Missa. Dies abans, el 21 de desembre havia estat ordenat sacerdot a Vic, per mor de la ceguesa del Bisbe Torres, els seminaristes menorquins solien anar-se’n a ordenar fora de l’illa.

El 18 de juliol del 36 esclata la guerra, com altres capellans és detingut, però a ca seva i no corre la sort d’altres que en són assassinats . El 16 d’octubre escriu: “Avui el Sr. Bisbe, és estat llançat de ca seua i duit a l’Hospital. Ara som l’únic sacerdot de Ciutadella que som a ca meua, per bé que detingut -fins quan ho serè? És açò un favor o…?

El 14 d’octtubre de 1938, mor el seu pare. La família, com moltes altres, deixa la casa del carrer Negrete per anar a viure al camp. Primer al lloc d’Es Canavallons i després a Ses Tavernes, i quan “sa girada” van anar a fer dos dies a “Sa Muntanyeta”. Sembla que mossèn Salord va gaudir de certa protecció que impedí que fos molestat en el període 1936-1939. Anotar també que quan es va assabentar de la mort dels seus companys afussellats a Maó, va patir un lleuger tic espasmòdic facial que ja no va deixar en tota la seva vida.

L’any 1939, acabada la conflagració fraticida, Mn. Salord és l’encarregat de la Capellania del Cementeri de Ciutadella i Vicari de la Parròquia de Sant Francesc, càrrec que exercirà fins al 1943, que és destinat a Es Migjorn Gran, primer com a regent de la parròquia de Sant Cristòfol, i, després, en funcions de rector titular de la parròquia fins al 1951.

El fet d’haver estat destinat a Es Migjorn va suposar una postergació, com una mena de marginació que, de fet no abandonaria en tot el curs de la seva vida eclesiàstica, que no encaixava amb els valors espanyolistes d’aquella església on regnava el nacional-catolicisme, la militància propagandista, el dirigisme d’Acció Catòlica i l’estreta col·laboració entre l’Església i l’Estat, amb eslògans que encara hem vist vigents com ”Habla espanyol, idioma del Imperio”. Allà començaria la callada, lenta, però tenaç resistència de Salord i Farnès.

Aquesta gairebé dècada a la “capital espiritual del menorquinisme” que ha estat Es Migjorn Gran, fa que el senyor Pepe Salord s’hi senti còmode. Predica en pla i l’aplica tant com pot a la litúrgia, llegeix els Misteris del Sant Rosari en la forma que era costum a Menorca, beneeix els vents i dóna via a altres petites coses de la tradició religiosa i cultural del poble. Quan al 1951 deixa la rectoria, els migjorners van a veure el Bisbe en protesta per l’anada del seu rector i demostren tot l’afecte que li professaven.

Ciutadella

A la tornada a Ciutadella torna a patir un altre moment de marginació i descoratjament, al trobar-se sense objectius i amb les mans buides, pel fet que no se li encomana cap tasca important. Desenvolupa les funcions de Vicari a Sant Francesc i de professor d’Història, Llatí, Literatura i més endavant classes de llengua catalana al Seminari de Menorca. L’estiu de 1952 mor la seva mare i passa a viure a ca la seva tia Paulina, al carrer Negrete, 57, a la Contramurada.

El 30 d’octubre de 1957 és nomenat Beneficiat de la Catedral, càrrec que ocuparà fins a la seva mort.

L’erudit, el professor, el menorquinista, l’home

Comença la seva tasca historiadora, esmerçant hores i hores documents antics, recerca filològica, texts catalans i menorquins antics. Estudiós del passat al que encara deven moltes coses.

Va rebutjar, malgrat la insistència d’alcaldes amics com Josep Al·lès Quintana, editor dels seus treballs en català de Menorca, la plaça d’Arxiver Municipal, però sí la presidència de la Secció d’Estudis del Cercle Artístic, mitjançant la qual promou una interessant activitat cultural entorn a la temàtica menorquina.

Viu durant la batllia d’Al·lès Quintana, menorquinista també, moments impensables en aquells anys de dictadura com el sermó de Sant Antoni o de la Reconquesta pronunciat al 1953 i editat per la Impremta Al·lès, on remarca les nostres arrels tot citant al profeta Isaïes que diu “Recordau la roca d’on haveu estat tallats”, remarcant el menorquinisme. “L’escut d’Espanya inclou les quatre barres catalanes, amb elles està representada Menorca juntament amb les altres regions germanes. Com n’és de fàcil, si hom vol, defugir els bizantinismes que indueixen el poble a la confusió tot manipulant els nostres símbols! No hi ha altre senyera menorquina que la de les quatre barres netes i senzilles, les que representen Menorca i les altres terres dels Països Catalans dins l’escut espanyol, aquestes quatre ditades de sang que coronen la nostra Catedral menorquina! I tanmateix, que n’és, de difícil, fer lluir entre la gent la veritat: “Ella ha d’impregnar la nostra vida privada i totes les manifestacions de la nostra vida social. De que servirà una fe morta, confessada pels nostros llavis i negada per la nostra conducta”.

El mateix 1953 disserta “Sobre la desgràcia de Ciutadella” en el sermó patriòtic del 9 de juliol.

Al 1958, l’Ajuntament de Ciutadella, presidit encara per Josep Al·lès Quintana organitza un jocs florals per a commemorar el IV Centenari de l’Any de la Desgràcia. Actua de mantenidor Francesc de Borja Moll, qui pronuncia un discurs important: “Menorca dins la literatura”. La Flor Natural l’aconsegueix el poeta maonès Frederic Erdozaín amb el poema èpic “Com un vol de Falcons”. A la sessió del dia anterior Mn. Josep Salord i Farnès pronuncia una de les més importants conferències que se li pot recordar: Reflexions en el Centenari de la Invasió Turca”, editada després per Al·lès Quintana a les “Monografies Menorquines” amb el número 43 de la col·lecció al 1959. La Sala estava plena d’autoritats locals i insulars. L’alcalde Josep Al·lès Quintana iniciava el seu discurs esmentant l’orgull que com a ciutadellenc sent en evocar aquelles escenes d’horror i dol, que posaren a prova el valor i la fidelitat dels assejats. A continuació es queixa de la descurança i l’oblit en què els menorquins d’avui tenim davant aquesta fidelitat per la terra. “Hi ha hagut una creixença econòmica, demogràfica, urbanística; si aquest progrés, emperò, no s’acompanya d’una millora social, si aquesta expansió no és fruit d’una ordre a defensar la qualitat de vida dels menorquins, si tot açò s’esdevé fins i tot en perjudici de la nostra sensibilitat cultural, sols hauríem aconseguit la grandesa de forme dels monstres. Avui que a Menorca ha s’han fet tantes monstruositats! Ara la reflexió es centra en l’abandó, àdhuc el menyspreu, que molts de menorquins tenen envers la pròpia llengua. Fins i tot n’hi ha que creuen que fóra bo de canviar-la per utilitzar el castellà.

En la seva intervenció, després, Salord i Farnès critica la fòbia que es té a la llengua catalana i al mot català aplicat al nostre patrimoni cultural i històric. “El nom mateix d’Aragó donat a la Corona, la falta d’un nom general comú a tots els seu dominis, la seva organització federal, el fals concepte que es té generalment per molts de texts d’història, ha donat lloc a moltes confusions. “Noltros som aragonesos” me deia un senyor venerable, parlant de la nostra història. “Sí -vaig respondre jo- baturros de pura raça. Per açò parlam ben aragonès i aragonesos són tots els nostres llinatges”. Supòs que en degué entendre.

La seva tasca en defensa d’aquests ideals, la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres arrels va seguir fins el 26 de juny de 1970, quan mentre estava laborant la terra del petit hort del pati de ca seva, a ple sol de Sant Joan, un fall cardíac va aturar sobtadament el curs de la seva existència. La seva mort va ser molt sentida a Ciutadella, també a Es Migjorn Gran.

50 anys després, de moment ni des de les Administracions, ni des de les entitats culturals s’ha fet cap acte commemorant els 50 anys de la mort del fill predilecte de Ciutadella des de 1978 on penja el seu retrat al Saló Gòtic, el retrat d’un humil capellà de poble que va defensar la nostra llengua i la nostra identitat, al que encara devem molt i ben bé mereix un record que apropi aquesta figura a les noves generacions de ciutadellencs i ciutadellenques.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *