CANTEU, ESPERITS, CANTEU Per Eduard Riudavets Florit

Eduard RiudavetsHi ha llibres que són com una pedrada en el front, una ganivetada, una sacsejada al cor. Llibres que fan mal, que t’enfronten amb allò que no gosés mirar, que t’arriben a les entranyes. Llibres que cal llegir perquè així també és la vida, llibres que no pots arraconar perquè hem de saber, conèixer i enfrontar

Avui us parlaré d’un llibre així. Canteu, esperits, canteu, de Jesmyn Ward.

En Jojo és un nen mestís que viu amb els seus avis i la seva germana. La seva mare és una dona absent que té visions del seu germà mort i que viu perdudament enamorada del seu marit, que compleix condemna a la presó del comtat. Quan ella s’assabenta que està a punt de ser alliberat, decideix agafar els seus dos fills i emprendre un viatge introspectiu i salvatge que els obliga a relacionar-se per primera vegada com a família. A la presó, en Jojo es troba en Richie, un noi amb qui descobreix el llegat de l’esclavitud però també la importància de la reconciliació amb el passat.

Som, gairebé no cal ni dir-ho, al sud dels Estats Units. A un estat on l’herència de l’esclavatge, de les lleis Jim Crow, de la discriminació racial és encara ben present. Ward ens porta, llavors, a viure una mena de road movie literària on es barregen vius i morts, antigues tradicions i moderna tecnologia, el realisme i la fantasia.

Però ara em permetreu un parèntesi. Si fes referència a novel·les on el dolor dels infants és un dels eixos argumentals de ben segur tothom pensaria en Dickens, llavors us he de dir que en molt pocs llibres he trobat tan ben descrit el patiment d’un nen com en aquesta novel·la. El desemparadament del Jojo enfront de la irresponsabilitat dels adults és absolutament aclaparador. Et deixa sense alè. Només per això ja caldria llegir Canteu, esperits, canteu.

Però hi ha molt més a la novel·la. El cercle viciós de la intolerància, la maledicció de la fugida fàcil, però sovint inevitable, que suposa el consum de droga, la perpetuació de l’odi, la impressionant resistència dels que saben que han nascut per perdre, les espurnes d’esperança i dignitat que et fan desitjar el canvi… Tot això i més hi podem trobar en aquesta novel·la que no dubt en qualificar d’extraordinària.

I si això no fos prou, l’autora aconsegueix allò que podria semblar impossible. Malgrat el lloc on transcorre la narració, malgrat la descripció d’una realitat força diferent de la nostra, malgrat el seguit de problemàtiques que ens podrien semblar alienes, Ward aconsegueix que ens sentim identificats amb els personatges.

La família, la mort, el pas de la infància a la maduresa són temàtiques universals que a tothom afecten. Enmig d’aquesta història dura, sovint cruel, allò que s’hi viu és també allò que nosaltres vivim o podem viure.

El Jojo, la Leonie, el Pa, la Ma, són personatges que en realitat ens són tan propers com aparentment llunyans. I amb ells els esperits. Els esperits que ens diuen que la història no és morta, que el passat llença sempre l’ombra sobre el present.

Bé de Menorca, ara i sempre producte local

Pomada Xoriguer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *