L’estrena a Menorca, i a les Illes Balears, del Flute Quartet Op 136 bis de Salvador Brotons va resultar brillant. Per la música en sí que s’hi aboca del reconegut compositor, director i flautista català força vinculat a l’Illa i, també, per l’esplèndida interpretació que en va fer AmarArt, dilluns vespre en el marc del Festival de Música d’Estiu 2020 de Ciutadella i actuant en aquesta ocasió com a trio de cordes i amb l’acompanyament indispensable del flautista Miguel Ángel Angulo. L’actuació serví, a la vegada, per continuar aquest particular, i fructífer, idil·li entre AmarArt i la peça de Brotons, una peça que és una bella i exigent reescriptura d’un anterior quartet per a cordes del compositor (el núm. 2 Primaveral) i que els està donant molt de joc des que l’estrenaren oficialment ara just fa un any a Villanueva de los Infantes.
L’obra es divideix en quatre moviments i conté una música que es pot qualificar de tècnica i d’una alta exigència rítmica, requerint d’una intensa concentració per aconseguir una acurada interpretació, amb passatges en aquest sentit extrems com el darrer moviment, on absolutament cada compàs és diferent quant a ritme. El primer i tercer moviment són més lents que no els segon i quart, més ràpids i que en realitat sonaren com una transformació d’aquells altres, amb uns efectes especials de caire contemporani i una combinació de sons, a vegades inversemblants, que van fer impressionant la feina dels quatre músics dalt de l’escenari del Claustre del Seminari, amb una elegància i sobrietat destacables.
Especialment evocadora, esplèndida i amb alguns moments que posaren la pell de gallina, va ser la interpretació del segon moviment, amb una interacció i diàleg constant entre els instruments i amb moments puntuals semblant que s’hi sentia tota una orquestra. Especialment en aquest moviment però extensible a tota la peça fou quan es va fer molt visible el domini tècnic, i també passional, del grup, tant del flautista Miguel Ángel Angulo com de la violista Rocío Gómez, del violoncel·lista Ángel García Jermann i de la violinista menorquina Assumpta Pons, amb una compenetració extraordinària malgrat qualque mínim i comprensible desajustament.
Tot i la contemporaneïtat del Quartet per a flauta de Brotons, que també integra una bona dosi de detalls més clàssics, la nova peça va lligar perfectament amb la resta del programa previst, pel camí del classicisme i amb uns quartets que són joies dins la història de la música per a flauta. Si Brotons fou interpretat a l’inici de la segona part, a la primera, per obrir boca i que serví com a introducció per a la part final amb més força i energia, tocaren el Quartet per a flauta Op 5 núm. 3 de Haydn i el Quartet per a flauta en Do major de Mozart.
El darrer tema, açò després de Brotons i abans dels dos bisos que regalaren al públic (amb la repetició del segon moviment de la peça de Brotons i una inesperada i alegre versió de la música espanyola de Cádiz, un dels paisatges sonors d’Isaac Albéniz), fou per un altre dels Quartets per a flauta de Mozart, el creat en Re major i que va ser el primer d’una sèrie de tres escrits per al ric flautista aficionat Ferdinand de Jean i que és una autèntica obra mestra del seu gènere.
En aquesta interpretació, pel caire alegre de l’obra i potser també per haver acabat de superar amb nota alta l’exigent Quartetde Brotons, AmarArt i Angulo, cordes i flauta, tornaren a exhibir, encara amb més seguretat, la seva elegant sobrietat, fent volar al públic amb el preciós Adagio del segon moviment, que començà amb la viola i el violí tocant-se com si fossin guitarres i que es converteix en una dolça cançó per a la flauta, i tocant el cel amb l’àgil i juganera combinació de cadències que feu que pràcticament s’ajuntés amb el tercer moviment final.
