IGNOT Per Eduard Riudavets

Com podria definir aquesta novel·la? Com traslladar-vos tot el que s’hi pot trobar? Tal volta podria parlar-vos d’un laberint que no és un laberint, podria emprar la comparació amb un tapís fet de molts fils, podria recórrer a la imatge tòpica de les nines russes o potser a la d’un joc de miralls reflectint-se un dins l’altre….

Us ho podria dir i no mentiria, però tampoc us diria la veritat, perquè Ignot, de Manuel Baixauli és tot això però molt més que això.

Per fer-me entendre us puc explicar que cada any llegesc més d’un centenar de novel·les de les quals només una cinquantena són ressenyades a aquesta secció. Moltes m’agraden, d’altres em fascinen i només unes poques em sorprenen. Ignot no sols m’ha agradat i fascinat, m’ha sorprès absolutament.

Deixem-ho clar llavors, Ignot és una gran, gran novel·la que trenca motlles i va més enllà del que acostumen a llegir. En conclusió, i sense més retòrica, us la recoman de tot cor. No us penedireu.

Aleshores ara pertoca donar-vos a conèixer la sinopsi de l’argument: Mateu, un pintor en hores baixes, rep l’encàrrec d’il·lustrar els textos d’un escriptor anomenat Crisòstom. Però qui és, realment, Crisòstom? Per què no ha transcendit, la seva obra? A poc a poc, Mateu descobrirà un personatge humil però fascinant, un geni desconegut, i es submergirà en un món insòlit poblat per individus solitaris i esquius.

Som ben conscient que aquest resum argumental, que he traslladat gairebé textualment des de la coberta del llibre, no dóna idea del que realment amaga la novel·la. Però això té poca importància. Baixauli, de forma brillant, ens permet defugir les convencions clàssiques, la narració esdevé una constant ziga-zaga, els personatges són en funció del que viuen, l’entorn és múltiple i canviant…

Tot plegat genera un univers insòlit, intrigant, que fins i tot pot semblar caòtic, però que en realitat no s’allunya de la mecànica dels nostres mateixos pensaments sinó que més aviat la tradueix en símbols i reflexions.

Perquè si més no hi ha un element cabdal que amara tota la novel·la i sobre el qual es reflexiona des de moltes i diferents perspectives: la creació, l’art. Però no us espereu explicacions simples, sentències grapejades o aforismes de pa i fonteta, Baixauli també en això ens porta més enllà:

“El nombre de talents malaguanyats per l’èxit és molt superior, però, que els dels que naufraguen per manca de reconeixement. El geni és un individu obsessiu, amb somnis de pedra picada, difícil de dissoldre”.

Cal ja cloure aquesta ressenya. Només em resta dir-vos que si llegiu Ignot, com us torn a recomanar, no faceu cas d’un possible desconcert, no forceu les ales de la lògica ni intenteu establir pautes. Ben al contrari deixeu-vos emportar per cada un dels fils de la narració, navegueu per aquest mar de tinta, confieu en que arribareu a bon port, perquè Ignot ens parla dels somnis i les passejades solitàries, dels indrets estranys de la imaginació, de l’espera i la fugida, de cambres amagades i d’il·lusions trencades, de l’èxit i el fracàs, de la creació…

Bé de Menorca, ara i sempre producte local

Pomada Xoriguer

Mostra de Cuina Menorquina

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *