Amb una austeríssima escenografia, gairebé inexistent, el pianista Daniel Ariño, la cantant Maria Mauri i el poeta Enric Casasses, ompliren, divendres vespre, de música i paraules l’escenari del Claustre del Seminari de Ciutadella, en un espectacle, El nus la flor, que també fou un viatge íntim i sovint sorprenent per l’ample i ple de dobles sentits univers Casasses, una bona festa per als esperits.
Tot açò a través de 43 microcançons que, tot i la seva brevetat individual i servides una rere l’altra sense descans, alternant veu cantada i veu parlada, resultaren intenses i d’alta volada. Tant va ser així que la vetllada aconseguí mantenir l’atenció del públic des de bon principi i fins al final, sempre atent per escoltar quina la diria el poeta a continuació. Amb uns versos, els recitats per Casasses, declamats amb un cert embolcall juganer i de misteri, una mescla gratament explosiva combinat amb la veu de fantasia i encisadora de Maria Mauri i la varietat estilística sortida de la composició de Daniel Ariño, impecable al piano i enlluernador amb els Feitizos interpretats com a solista quasi al final.
Al començament, el trio Ariño-Mauri-Casasses va sorprendre oferint com a introducció el tema L’encuriosit, integrat al cicle de lieder La bella molinera creat a les primeries de la dècada de 1820 per Schubert sobre poemes de Wilhelm Müller, que es pot dir que és el primer cicle de cançons d’aquest caire que es popularitzà i que, de fet, traduïdes per Casasses i musicades per Ariño per ser cantades per Mauri, són l’origen de la col·laboració per El nus la flor. Amb aquesta declaració d’intencions com a coixí, es llançaren ben directes cap al seu El nus la flor, d’autoria compartida i que defineixen com una suite amb veu i piano amb músiques de Daniel Ariño sobre poemes d’Enric Casasses.
Si bé ni d’enfora es tracta només de l’amor d’enamorament sinó que aquest s’hi manifesta i tracta des de molts altres angles alternatius a partir de l’observació del món, també punyents i sarcàstics, l’amor, i l’estimació, és un dels principals fils argumentals del cicle i d’una o altra manera ho impregna quasi tot. Però és la diversitat que és ben present a les 43 microcançons.
Aquesta diversitat es fa palesa no tan sols en la temàtica, fins al punt de donar-s’hi una visió global dels interessos de Casasses, sinó també en la combinació formal de tipus de versos i lletres, que ara són aforismes, ara sonets o ara prosa, abocant-s’hi una forta càrrega de reflexió. Però sobretot de crítica i d’ironia (o sàtira) que a vegades, sense abusar-ne, frega l’absurd i el surrealisme pur, prou juganera com per deixar als espectadors alhora amb un somriure a la boca i en estat pensatiu (“No haver-te conegut/seria terrible./ Però terrible terrible./ I no ho sabria./ A sobre, no ho sabria”).
A banda de l’hipnòtic diàleg L’estranger i de la balada El vol d’una merla cantades per Mauri, i d’un divertit tram final fora de programa, un dels moments més àlgids de la nit va ser amb Compendre, amb Casasses com a veu parlada, il·lustratiu del sentit no només del recital sinó de l’univers del poeta, amb la paraula escrita i dita com a part important: “La natura sovint diu que la mort regna arreu però tot el que es veu és viu./ Els homes fan esforços per com-pendre i al capdavall és el que es viu que es veu./ I és que tot el que és viu és veu”. A continuació hi va venir Poema amb veu cantada i amb una música fallesca, un altre bon exemple de la diversitat, en aquest cas d’estils i tons musicals, i que s’ajunten a altres notes pianístiques barroques, d’aires flamencs, de balada i jazz, a manera de nadala infantil o d’aires burlesques i de cabaret.
Com a bis regalaren una original i divertida suite creada per Ariño en base a una recopilació de sis embarbussaments sentits mentre feia el Camí de Santiago en diferents idiomes (búlgar, alemany i japonès), cantada per Mauri; i un parell de poemes recents de Casasses: un dedicat al poeta eivissenc que residia a València Manel Marí (1975-2018), i un altre que sonà com una ironia de la creació i on mostrà, juntament amb unes anteriors referències a Ramon Llull i a part d’El nus la flor, la seva part poètica més transgressora.
