El RMS Titànic, va ser un transatlàntic britànic, el més gran vaixell del món al finalitzar la seva construcció, que s’enfonsà la nit del 14 al 15 d’abril de 1912 durant el seu viatge inaugural des de Southampton a New York. Enfonsant-se, moriren 1496 persones de les 2208 que hi viatjaven, cosa que el converteix en un dels més grans naufragis de la història ocorregut en temps de pau. El Titànic era el segon dels tres transatlàntics que formaven la classe Olympic, propietat de la naviliera White Star Line, junt al RMS Olympic i, posteriorment, el HMHS Britànic.
Entre els seus passatgers hi havia algunes de les famílies més riques del món i cents d’immigrants irlandesos, britànics i escandinaus que anaven a cercar una vida millor a Nord-amèrica. El vaixell, dissenyat per a ser el darrer crit en luxe i comoditat, contava amb un gimnàs, piscina, biblioteca, restaurants de luxe, camarots especials pels viatgers de primera classe… Açò sí, a causa de les normes de seguretat de l’època, sols tenia bots salvavides per a 1178 passatgers. Un terç de la seva capacitat, 3547 persones.
A les 23,40h. del 14 d’abril, quatre dies després de partir i a uns 600Km al sud de Terranova, el Titànic xocà contra un iceberg. La col·lisió va obrir vàries planxes del casc a la banda d’estribord sota la línea de flotació, que començaren a enfonsar-se. Poc abans de les 2,20h. del 15 d’abril, el Titànic es va partir en dos i es va enfonsà amb cents de persones a dins. Molts dels qui quedaren flotant en la superfície del mar van morir d’hipotèrmia. Els 712 supervivents foren recollits pel transatlàntic RMS Carpathia unes hores després.
El naufragi del Titànic va commocionà i indignà al món sencer a causa de la quantitat de morts i pels errors comesos durant l’accident. Les restes del Titànic van ser descobertes l’1 de setembre de 1985 a una profunditat de 3784 metres. Mils d’objectes han estat recuperats del fons del mar i avui estan exposats en nombrosos museus del món.
Fa pocs mesos recordàvem el final del Titanic. I em deman. No tornam a viure la història del Titànic a la nostra societat? Li van posar per nom Titànic. Pensaven que era invencible, indestructible. Tenia per lema: Ni Déu l’enfonsarà! Abans de sortir va rebre varis avisos aconsellant no ho fes a causa de la ruta i velocitat que volia emprendre. Els seus responsables no en van fer cas. Tan sols quan l’iceberg va xocar amb el vaixell es van adonar que tenien un problema. Estaven tan segurs de la seva grandesa que pensaven que el Titànic mai s’enfonsaria. Per açò seguia continuant la festa i sonant l’orquestra. I mentre el Titànic s’enfonsava i persones perdien la vida, la música seguia sonant. No tenien altre objectiu que maquillar la realitat que acabaria en mort. Un vaixell creat per somniar grans travessies es trobava a punt d’entrar a dins de l’obscuritat de l’oceà. Ni Déu l’enfonsa! L’orgull enfonsà el Titànic fins la fosca més negra de l’abisme.
No serà açò un avís per a la nostra societat d’avui? Orgullosos, anam construint una societat Titànic creient-nos indestructibles. Orgullosos, ens feim el sord a tants d’avisos que la naturalesa i la misèria de tants ens assenyalen. No podem seguir vivint ni en el camí ni a la velocitat que anam sense que res ens importi. De nou avui el Còvid 19 és per la nostra societat com la punta de d’iceberg que va obrint una obertura al tipus de vida amb el quan navegam. Aquesta pandèmia també és un avís que ens convida a canviar actituds si volem arribar junts i sans a bon port. No maquillem el moment que estem vivint. Ens hem de prendre seriosament tots els avisos que ens donen la naturalesa i les pandèmies que treuen el cap constantment a la nostra vorera. Hem de reflexionar, deixant de banda orgulls i sorderes, i canviar estils de vida actuals. Que el patiment de tants, ens hi ajudi.
