No crec anar errat si us coment que tots els que vàrem ser infants a la dècada dels seixanta tenim una sèrie de records comuns que tenen a veure amb la mitologia del Far West. Les pel·lícules d’indis i cowboys (de “capellots” en deien a Ciutadella), les sèries americanes d’aquella carrinclona televisió en blanc i negre ( Bonanza, Caravana, El Virginiano…), els còmics d’El llanero solitario i més tard les novel·letes de Zane Grey, Karl May i fins i tot de Marcial Lafuente Estefanía, ens permetien fugir, amb la imaginació, de la grisa i ofegant realitat sota la dictadura franquista. Eren un alè de llibertat, d’espais oberts, d’aventures que ens eixamplaven els horitzons.
Passant els anys tot llegint La crida del bosc, de Jack London, ens retrobarem, si bé força més al nord, amb la mateixa flaire de llocs inexplorats, de la duresa de la vida, de la crueltat que exigeix la supervivència… També, des d’un altre punt de vista, My Ántonia, de Willa Cather, ens retornà al mateix món.
Tota aquesta, potser massa llarga, introducció és per recomanar-vos una excel·lent novel·la, A l’horitzó, d’Hernán Díaz, que d’una forma magistral ha aconseguit portar-me altre cop als llocs que poblaren la meva infantesa: les grans praderies, la serralada de les Rocalloses, les rutes de caravanes, els deserts salins, els grans canyons sota un sol sense treva, la febre de l’or…
Vet aquí ara una breu sinopsi de l’argument. Håkan, un jove emigrant suec, amb la intenció d’arribar a Nova York, es veu separat del seu germà i acaba desembarcant en un San Francisco immergit en el creixement caòtic i perillós d’una Califòrnia on hi arriben milers de gold diggers a la recerca de fortuna. A partir d’aquí la seva obsessió és travessar el continent cap a l’Est per retrobar-se amb el seu germà… Al llarg de la seva ruta a través de les enormes extensions del continent americà es trobarà amb estafadors, fanàtics religiosos, tribus índies, exploradors…fins que les seves proeses en aquest camí ple d’entrebancs acabaran convertint-lo en una figura de llegenda.
Si més no, però, no us voldria donar una falsa idea de la novel·la. A l’horitzó és, sí, un western però sens dubtes un western que va molt més enllà de la simple novel·la d’aventures. Amb el pas dels anys la vida de Håkan ens parla del desarrelament, de la soledat, de l’avarícia, de la religió, de la traïció i també de l’amor.
A la coberta del llibre es qualifica encertadament la novel·la d’antiwestern, i de qualque manera això és, perquè en les vicissituds que enfronta el protagonista hi podem llegir un altre enfocament del rebregat “somni americà”, del mite de la frontera, de la narrativa èpica, que ben joves ens vàrem beure tots, sobre la conquesta de l’oest. L’aroma que ens va encisar d’infants no ha desaparegut però A l’horitzó el podem veure amb els ulls de la realitat: corrupció, violència glorificada, fanatisme, mort i dolor…
Håkan és un personatge extraordinari, amb ell coneixem l’isolament gairebé insuportable quan s’està lluny de tot, quan el desconeixement de la llengua i els costums esdevenen obstacles més grans que els mateixos accidents orogràfics de tot un continent.
Naturalment no desvelaré el final de la història però no vull cloure aquesta ressenya sense incloure unes ratlles que, per a mi, donen la mesura del que suposa l’epopeia que Håkan es veu forçat a viure:
“I tanmateix, res –ni els incomptables passos que havia fet, ni els coneixements que havia adquirit, ni els amics que havia fet, ni els adversaris que havia vençut, ni l’amor que havia sentit, ni la sang que havia vessat- no l’havia ajudat a fer-se seu aquell país immens”.
