Llavors de meló Per Mary Moro

El mes d’agost em recorda al dia gran de festes, al divendres d’una llarga setmana. És la primera mossegada a un tall de síndria dolça i fresca i entretenir-se menjant llavors de meló, com qui replega engrunes de pa del plat quan aquestes són l’últim rastre.

L’agost és que a casa sempre hi hagi molta gent: amics que comparteixen les seves vacances amb nosaltres o que passen dies a Menorca i aprofitem per sopar plegats, i ens sentim part del seu estiu. De vegades ens hi afegim i em pregunto si també devem semblar turistes, durant aquell dia en què el telèfon del treball queda oblidat a alguna bossa i la sorra omple el seu espai.

No seria agost si en sortir a la terrassa i al jardí no trobéssim biquinis i vestits de bany escampats pels racons; tovalloles, xancletes, pots de crema solar i avarques aquí i allà com si fossin les pistes d’un joc que, un cop reunides, ens portarien al premi final. Tota la col·lecció de la nova temporada i de la d’anys anteriors, diferents estils i talles. Durant unes setmanes és més complicat poder trobar el nostre petit paradís, aquell trosset de mar on poder submergir-nos, lliures i nus: per això obrim calaixos, remenem armaris i recuperem roba de bany oblidada.

Durant el mes d’agost la nevera és la que més treballa a casa nostra. L’omplim de fruita d’estiu: préssec, meló, síndria, albercoc, figa, nespra, tant acolorida i vistosa que fa pena menjar-se-la; hi ha tomàquets, cogombre i enciam de l’hort al calaix de la verdura; I moltes ampolles d’aigua, cap d’elles plena, alguna inclús només té un culet, però mai acabem descobrint qui ha estat el que pensa que, per art de màgia, ella tota sola s’emplenarà de nou. Al congelador ampolles de gin esperant a ser tretes i fer la seva aparició triomfal juntament amb les postres.

L’agost és comparable al punt més alt d’una muntanya russa: hem arribat al punt àlgid i, en qualsevol moment, començarem a adonar-nos que els dies s’escurcen, que la calor ja no se’ns aferra a la pell i que les dutxes tornen ser dues, potser inclús només una al dia. Després dels mesos de juny i juliol, agraïm la miqueta de tramuntana, els dies grisos i algun núvol despistat que ens dóna treva, a nosaltres i a la terra seca i les plantes assedegades. Recuperem les jaquetes i samarretes de màniga llarga, els moments de sofà i peli, el pijama torna a ser necessari i amb els ulls tancats i la pell de gallina, ja de matinada, busquem l’escalforeta del llençol.

L’agost és fer un repàs despistat a l’àlbum de fotos d’un nou estiu, un estiu el d’aquest 2020 que no per diferent deixa de tenir moments que se’ns quedaran dins el nostre àlbum vital.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *