Va ser un concert molt agradable, deliciós, d’aquells amb una música evocadora per passar una bona estona viatjant per diversos paisatges, humans o de la natura, per poc que es donés certa llibertat a la imaginació. Açò amb un programa sense gaire alts i baixos rítmics, variat açò sí, i on el duet Joel Bardolet i Marc Heredia, amb una mirada pròpia i força expressivitat, van fet cantar (literalment) els seus instruments, violí i piano, com si a l’escenari substituïssin, sobretot per part del violí, a la veu humana per donar vida als temes interpretats, pràcticament tots amb connotacions vocals ben integrades.
El començament, molt alegre i on el públic es podia imaginar en una de les típiques vetllades musicals entre amics que Schubert tant fomentava al primer quart de segle XIX, fou ja tota una declaració d’intencions, amb la primera de les tres sonates per a violí i piano que el compositor austríac, amb una història senzilla però efectiva, creà amb sensibilitat romàntica i que fou publicada pòstumament com a sonatina. És una peça on, en estar al mateix nivell, no hi ha discussió sobre la major o menor importància d’un o altre instrument i que Bardolet i Heredia van brodar, convertint-la en un equilibrat diàleg entre ambdós, i amb moments en què perfectament es podia escoltar el cant del violí, proper a la veu humana.
Sens dubte, el moment del concert en què aquesta sensació de cant es va fer més evident va ser amb la Suite populaire espagnole de Manuel de Falla. Açò després de la interpretació, en una mena de parèntesi abans de tornar a entrar en matèria, del Nocturne del nord-americà John Cage, una obra breu i amb apunts minimalistes que conté una sonoritat ambiental, atmosfèrica, ben especial, del tot poètica.
La Suite populaire espagnole que es va escoltar fou la versió, supervisada pel propi compositor espanyol, per a violí i piano que el polonès Paul Kochanski arranjà en 1926 sobre les Siete canciones populares españolas que Falla composà l’any 1914, quan era a París. La transcripció de Kochanski deixà en sis les cançons per a la seva Suite i també canvià l’ordre dels temes, donant-li una aire fins i tot més viu, alegre i divertit que a l’original. I, sobretot, integrant-hi un joc musical en què el violí fa de cantant i, alhora, en alguns moments també d’acompanyament simulant el so d’una guitarra. Aquest joc violinístic fou brillantment executat per Joel Bardolet, ben associat amb un imprescindible Marc Heredia al piano.
Però, així i tot, el moment de màxim clímax del concert va arribar al final del programa amb la Sonata per a violí i piano en La major del belga César Franck, considerada una de les millors mai escrites per a aquests dos instruments.
Amb uns sons pianístics sovint semblants a com si s’estés veient una pel·lícula, aquí és on el singular i ben present violinista Joel Bardolet, tocant amb els peus descalços durant tota la nit, va fer volar tota la seva expressivitat, impregnant-se d’allò que digué sobre que la peça era una d’aquelles obres per les quals val la pena tocar el violí. La demostració provocà realment admiració, amb uns moviments que el duet associa mentre toca a quatre moments vitals dels humans (infantesa, joventut, maduresa i vellesa-saviesa) i que acabaren amb una força que fregà l’apoteosi.
