EL SOMRIURE DE DARWIN Per Eduard Riudavets

Una novel·la negra, sí. Una bona novel·la negra amb tots els elements que caracteritzen aquest gènere. Però alhora molt més que això. El somriure de Darwin, d’Anna Maria Villalonga, és un d’aquells llibres engrescadors que va molt més enllà de les perspectives inicials.

Potser cal comentar que he llegit aquesta novel·la perquè Els dits dels arbres de la mateixa autora, em va agradar, sorprendre i fins i tot trasbalsar. I si bé argumentalment les dues obres no tenen res a veure, sí que hi podem trobar qualque cosa en comú: l’empatia per les persones que viuen als marges de la nostra encarcarada societat. Empatia que Villalonga, brillantment, ens aconsegueix despertar.

Però no passem l’arada davant el bou. Cal ara un breu resum de l’argument que extrauré directament de la contracoberta del llibre.

Max és un rodamón que viu al carrer amb el seu gos i passa la nit en un caixer automàtic davant del balcó de la Noemí, dona callada i solitària que arrossega un terrible fantasma del passat. Noemí té un veí gairebé desconegut. Ivan, un jove malcarat que no li ofereix gaire confiança…

La sinopsi argumental continua però desvela alguns aspectes que consider  innecessari i fins i tot absurd assenyalar. Si llegiu la novel·la, com esper que faceu, ja trobareu la resta de claus que ara preferesc mantenir ocultes.

He esmentat els tres personatges principals de la novel·la. Els tres vèrtexs d’un triangle aparentment insòlit com, en realitat, absolutament versemblant, perquè El somriure de Darwin ens passeja magistralment pels racons més foscos del nostre món, pels indrets que no gosem esguardar, per fets que preferim ignorar…

Tres personatges curulls de ferides, de nafres interiors, que els condicionen la vida però a les que donen molt diferent resposta. De qualque manera els tres són víctimes però no reaccionen de la mateixa manera, ni de bon tros, al dolor del passat.

Crec que és el moment, llavors, d’esmentar un altre vessant de la novel·la. Com a bona novel·la negra la crítica social hi és ben present. Sense discursos, sense enunciats innecessaris de tesis, només amb la descripció dels personatges i les seves circumstàncies personals, l’autora aconsegueix posar-nos davant dels ulls les misèries que fermenten sota l’embolcall d’una pretesa societat del benestar.

No deixa per res indiferent aquesta novel·la. En acabar-la, com també em va passar amb Els dits dels arbres – i així ho vaig escriure a la ressenya que en vaig fer- qualque cosa ha canviat en la nostra mirada. La quotidianitat  ja no es veu de la mateixa manera, s’ha esberlat un vel que ens entelava els ulls.

Deixem-ho estar aquí. Només un apunt final, per no fer-vos caure en confusions. No espereu a El somriure de Darwinl’esquema típic –i sovint tòpic – del gènere. No hi cerqueu un investigador brillant que resol un crim a partir de migrats indicis. Ho he dit abans, la novel·la va molt més enllà. El misteri no és el crim, el misteri és la vida. Una vida que ens aboca a vegades a la catàstrofe però que també pot salvar-se sols amb un simple somriure. Per tot això, i més, cal llegir El somriure de Darwin. És llegir un bocí de vida.

Bé de Menorca, ara i sempre producte local

Pomada Xoriguer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *