Escriure com a teràpia. O escriure per descobrir el sentit secret de la vida. Així és com na Mary Moro, col·laboradora habitual de El Iris, es mostra davant d’un públic lector que cada vegada la cerca més amb Trossets, el nou llibre que ha editat Revistes i Setmanaris S.L. Trossets és el recull del què na Mary veu, contempla, sent i expressa a través d’històries en les quals treu l’emoció continguda d’un lloc comú per a tots els lectors.
Com va néixer Trossets, la secció que cada setmana trobes els lectors a El Iris?
Trossets neix perquè tenia ganes de tornar a fer premsa. Jo feia molts anys que no escrivia, però vaig estar una bona temporada a un diari independent del Prat, a Catalunya, com a responsable de la secció de Cultura. I en Bep Al·lès em va dir que em donava un full en blanc per explicar el que em vingués de gust.
Hi expliques històries molt diverses. Algunes dures. D’altres tendres. Però totes fan una reflexió de situacions quotidianes des d’un punt de vista molt humà. Per què?
Crec que fer reflexió humana és el més senzill d’escriure. Fa poc, un amic que va estudiar amb jo em va dir “no sabia que escrivies”, perquè realment no ho explic a molta gent. I em va dir que era molt “jo”, que reflectia molt el que jo era. Sé que som bastant diàfana, transparent, i no em fa res parlar de mi. Quan em vaig veure amb el full davant, vaig veure que podia escriure de música, de llibres, del que volgués. I el que més em va venir de gust era contar coses que em passaven a jo mateixa o a gent que m’envolta. Crec que si ho compartim entre tots, és més fàcil posar veu al què sentim.
Els sentiments i les emocions són el nexe que uneix tots aquests trossets.
Sí, és que, de fet, tots som emocions. El problema és quan no les treim, que és quan emmalaltim. Jo venc també de passar una temporada dolenta, i poder seure, explicar, escriure el que sento, és terapèutic. I sí que parlo molt d’emocions, però també de temes que són encara bastant tabú. Ens costa a tots expressar les nostres emocions. Les negatives i, a vegades, també les positives.
És una manera de treure les emocions pròpies?
Definitivament és una teràpia. Durant el confinament ho ha estat especialment. A més, em permet poder escriure en català, perquè encara que xerri en català sense problemes, l’educació no la vaig rebre en aquest idioma.
D’on va sorgir el títol de Trossets?
Vaig pensar que potser no tindria continuïtat i que serien com a retalls, petites pinzellades. Entre totes juntes sí que podrien arribar a fer un conjunt, donar una idea de qui som i què sent. Tampoc em pensava que arribés tan lluny quan vaig començar, ara farà gairebé un any. Per això vaig pensar que Trossets definia molt bé la secció. I, ara, també el llibre.
És la primera vegada que publiques un recull dels teus escrits. Com el defineixes?
Més que llibre, m’agrada la idea de “Cuaderno de verano”, com els deures que ens posaven de petits a l’estiu. És un recull breu, que es pot llegir amb calma durant les tardes de calor. Aquesta setmana ja començaré a enviar a persones de Barcelona el recull de Trossets, que ja me l’han demanat. I també a gent d’aquí, amb la qual ens coneixem de fa temps. Suposo que aquesta acollida càlida és de les persones més properes, les que més em coneixen o m’han conegut a la revista, cada setmana.
T’han fet algunes crítiques constructives o que t’ajudin a seguir endavant amb aquesta secció convertida en llibre?
Crítica sí! En Quelio, que és un senyor d’aquí de Ciutadella, cada setmana em fa la crítica fins i tot abans que jo pugui veure l’escrit publicat a la revista en paper, que m’arriba a final de setmana. I tenc altres amics de Barcelona que també em comenten què els hi ha semblat. Intent penjar-ho per xarxes per poder-lis donar més difusió. I tenc un parell de persones, una d’elles en Manuel Bonmatí, que té un programa de literatura a IB3 que també me l’ha demanat perquè els veus borrosos a l’Instagram. Però em fa il·lusió que persones així els interessi el que jo escric!
Escrivint sobre emocions, que mai és fàcil, quin ha estat el trosset que més difícil ha sortit?
El de la separació per exemple he vist que era una mica delicat. Però crec que no hi ha cap tema que m’hagi costat escriure. El de Últimes vegades, per exemple, em vaig inspirar en la mort d’una filleta de dos anys, que es va ofegar fa unes setmanes a Ciutadella. És un fet dur d’explicar, encara que sigui de forma vetllada, perquè en cap moment vaig citar quina era la idea que hi havia al darrere.
