TROSSETS: Estora vermella Per Mary Moro

Em considero una persona observadora, segurament ho he heretat del meu pare; ell sempre diu que si les seves circumstàncies haguessin estat unes altres li hauria agradat estudiar psicologia. Observadora de detalls, de gestos, de mirades: llenguatge no verbal.

Treballant en un hotel estic en contacte amb moltes persones, moltes i diferents. He desenvolupat un do, un sisè sentit: és veure aparèixer a algú, veure com obre la porta del carrer i entra dins de l’hotel i sé si gaudirà de la seva estada o, per contra, tot seran queixes i males cares. No servirà de res treure l’estora vermella i posar el meu millor somriure, no ens hem saludat encara i sento que la batalla està perduda.

En canvi hi ha gent feliç per naturalesa. Gent que entra amb els braços oberts, amb el somriure (aquell que jo he contingut al veure al client anterior, al que res li sembla bé) com a complement a la seva manera d’actuar, de moure’s i de relacionar-se; gent que ho fa tot fàcil. Són persones que estan de vacances i ho valoren i agraeixen. Tant els hi és si l’habitació està al costat del taulell de  recepció, al pati i la porta és de vidre corredissa o al segon pis i per pujar-hi no hi ha ascensor. Estan de vacances i ho saben, en són conscients.

Us proposo fer un exercici: imaginem-nos a nosaltres mateixos quan estem de vacances, sigui a Menorca o molt lluny, no sé, una ruta bonica per la Costa Azul en autocaravana, un trosset del Camino de Santiago coneixent i compartint amb amics i gent que va apareixent durant les diferents etapes, desembarcar en una ciutat que teníem en la llista de llocs per a visitar i, a la fi, ens hi trobem entre els seus paisatges… com actuaríeu? Em refereixo a si estaríeu pendents de si l’habitació és més o menys gran, si l’autocaravana de lloguer s’assembla molt o gens a la de la foto de la pàgina web a la que vam fer la reserva, si a la ciutat somiada fa humitat i costa dormir a la nit o gaudiríeu de cada segon donant a cada cosa la importància que té, que li pertoca?

Ja, jaaa, tampoc tot són flors i violes. Certament si hem llogat una autocaravana i la persona de l’empresa de lloguer apareix amb un Twingo, inclús el més optimista i zen sentiria com se li esborra el somriure. Però quan un està bé, la gran majoria de coses són irrellevants si els hi donem la importància justa, sense drames.

Quan coincideixes amb persones del segon tipus: les que passegen un somriure perenne, les que baixen cada matí a esmorzar amb un bon dia a la boca i plenes de plans per al dia que estan just començant, que tenen un posat relaxat i desprenen bon rotllo, quan coincideixes amb elles és llavors quan l’estora vermella que tenim guardada per a les grans ocasions tot i no ser necessària, sí cal treure-la i compartir-la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *