Creieu en les casualitats? O pensau que les casualitats només són açò, casualitats, i que només agafen sentit, un sentit postís, impostat, quan les relacionam les unes amb les altres? O sou del parer, com molts pensadors clàssics, que les casualitats, l’atzar, estructura, posa en ordre les nostres fràgils i lleugeres vides? Intentaré ser precís perquè l’exactitud no és la veritat, la veritat s’ha d’inventar i així recuperar la forma original. Recorreré, per tant, a la transcripció. A les paraules exactes que vaig anotar al meu dietari uns segons després d’haver succeït: «No m’ho puc creure. A les 13,22 del matí, tot just quan havia posat al YouTube de l’ordinador l’ària In questa reggia de Turandot de Puccini interpretada per Maria Callas, ha entrat una ratapinyada a la sala d’estar des de la finestra de la terrassa, oberta de bat a bat per la intensa calor. De manera pesada i monòtona s’ha posat a donar voltes davall les bigues de llenya, traçant cercles concèntrics com si volgués perfilar un dibuix, fregant amb la punta de les seves ales negres les teles de Tónia Coll, la pantalla de la televisió apagada i també negra del senyor Philips, els llibres apilats damunt la taula posseïts per l’ordre dispers de la lectura. Ha fet unes quantes voltes més entre les parets blanques i les cortines palpitants i ha sortit engolida de nou pel bosc de cimalades baixes d’alzines i pins d’on havia sorgit».
L’aparició fantasmal i diürna m’ha fet pensar en una altra ratapinyada i en un altre palau, aquest modest, d’un sobirà català que pretenia conquerir València. Segons la revista Sàpiens va succeir així: «Els musulmans havien fet portar i criar aquests animals per combatre els mosquits, per això era habitual veure’ls al voltant de València. Segons la llegenda, durant el setge a la ciutat un ratpenat es va instal·lar al sostre de la tenda del rei Jaume. Quan els soldats es van disposar a foragitar-lo, el Conqueridor va ordenar que el deixessin estar. Aquesta decisió va ser providencial, perquè unes nits més tard un soroll provocat per aquest mateix ratpenat va servir per despertar les tropes just quan els musulmans es disposaven a llançar un atac per sorpresa. Com a mostra d’agraïment, Jaume I va incorporar la seva silueta en l’escut heràldic de la ciutat».
La primera ratapinyada sempre estarà relacionada a nivell personal amb Felip VI perquè va entrar a ca nostra el mateix dia que el rei espanyol era de visita a l’illa. Com si s’hagués dividit en dos i hagués agafat una forma descomunal i metàl·lica, dos helicòpters de l’exèrcit van passar alineats damunt l’apartament de Cala Galdana. Es dirigien en formació cap a Ciutadella i ha estat llavors que he recordat que el fill del rei emèrit fugat -aquest passat dilluns s’ha sabut que es troba exiliat als Emirats Àrabs Units, una monarquia absoluta que no tenen, mirau per on, tractat d’extradició a Suïssa!-, era de visita a Menorca per tal de reparar la seva malmesa figura. No he anat a rebre la comitiva reial. Per tant, no he vist en viu la metàfora de l’Espanya actual. La divisió entre ciutadans bons i ciutadans dolents, entre ciutadans de primera i ciutadans de segona, que han fet una vegada més les autoritats espanyoles amb la complicitat de les autoritats locals i balears. La policia, em conten que amb puerils enganys, ha deixat que els portadors de banderes monàrquiques es poguessin atracar fins a pocs metres del rei i poguessin ser filmats i fotografiats pels mitjans de comunicació nacionals. En canvi, la mateixa policia, amb una equanimitat medieval, ha impedit que els ciutadans -també espanyols però ideològicament contraris a la visita reial- que volien mostrar la seva disconformitat amb la figura monàrquica i recordar la fugida del rei emèrit, han estat apartats com bestiar.
Jaume I, el sobirà català relacionat amb la llegenda de la ratapinyada valenciana, era «un home molt alt i corpulent, de cabell ros i blanc de pell, dents ben posades i mans fines i llargues». Pel que fa a la personalitat «era generós i fidel a la paraula donada». Segons les cròniques era empàtic i compassiu. Conten que es va posar a plorar de manera desconsolada en saber la mort d’alguns nobles o senyors feudals del seu cercle de confiança que havien participat en les campanyes de València i de Mallorca».
Aquestes dues suposades virtuts del rei català, empatia i compassió, són les dues mancances de l’actual rei espanyol. Imagineu-vos el gest. Felip VI trenca el cordó que el protegeix i va a parlar amb el nombrós grup de republicans que l’escridassen. Hauria estat una veritable actuació règia.
RATAPINYADA. Mamífer volador. Hi ha la llegenda que Déu i el dimoni es van desafiar a veure qui feia l’ocell més polit. Déu va fer l’oreneta i el dimoni va fer la ratapinyada. Hi ha un conte il·lustrat infantil meravellós que desmenteix aquest prejudici diabòlic. Es titula Stellaluna i és obra de Janell Cannon.
Veig que ara va d’animalons: primer l’escorpí i avui la ratapinyada. Quin serà el tercer?
No ho sé. Han de sortir tots, Antoni. Tenen més seny que noltros.