Encara hi ha aigua. Dia 9 d’agost encara hi ha aigua a la bassa de damunt la cova de ses Taronges de Cala Mitjana. Els ocells encara hi van a beure -caderneres, tórtores, verderols, passerells…- i s’alcen sense deixar de cantar quan detecten presència humana. Hi ha un culet d’aigua. Les plantes aquàtiques submergides encara són verdes. També hi han criat les granotes. Gràcies a un voluntari que s’estima aquests paratges encara hi ha aigua dia 9 d’agost d’aquest any difícil i terrible de la pandèmia.
I tot, repetesc, gràcies a un voluntari que, un dia de fa un parell d’estius, molt de matinet, amb només les armes d’un càvec, una senalla i les seves mans acostumades a cavar, va fer net la bassa, en va treure la terra i els còdols acumulats i, sobretot, va desbrossar les regates picades a la penya de marès de damunt la cova que canalitzen l’aigua caiguda del cel. Gràcies a aquest gest esforçat, anònim i sense recompensa econòmica, hi ha encara aigua a la bassa de dalt sa cova de ses Taronges de Cala Mitjana a mitjans agost d’aquest malaguanyat 2020. És com un miracle provocat per una sola persona. És la versió menorquina dels patis cordovesos i els ramells florits: el prodigi quotidià de la imitació i la cadena de creixement exponencial que un sol gest individual pot iniciar. Famílies amb al·lots petits hi han anat, de camí al mirador, a contemplar els cabots que després s’han transformat en granotes o calàpets. Els ocells han omplert amb els seus cants el replà de marès i han fet niu en els arbres dels voltants: alzines, pins, aladerns, arbocers, mates… Les tortugues de terra hi han trobat aigua en plena canícula. Les serps han seguit silents el rastre dels petits rosegadors que hi han anat a beure. Dins la bassa amb un culet d’aigua s’hi han reflectit els estels de la constel·lació de Perseu quan han caigut del cel les llàgrimes de sant Llorenç.
Dia 13 d’agost ja no hi ha aigua a la bassa temporal situada damunt el crani de marès de la bassa de la cova de ses Taronges. El silenci m’ho confirma abans d’arribar-hi. El dia anterior encara hi havia aigua d’ocell. Aigua suspesa entre les frondes lanceolades d’un color verd encara humit i emmarronit com si fossin dues manetes minúscules girades cap al cel. Un tord negre hi havia begut i després havia fugit i havia il·luminat amb el seu cant la calor que començava a alçar-se a primera hora del matí. Havia plogut una mica dia 12 però la poca aigua terrosa caiguda devia haver estat absorbida per les plantes, el fang i les escletxes dels còdols que han tornat a caure dins aquests pots metres quadrats que contenen un oceà sencer. La cadena s’ha aturat fins que no torni a diluviar de nou. I ha de ser així. Sempre ha estat així. És una bassa d’escorrentia situada en un entorn natural. No és un safareig. Ni una arrogant, blava, clorada i pomposa piscina com la comunitària que tenc a l’apartament. Ha resistit la canícula però el principi d’evaporació ha vençut. El contrast de temperatures també s’emportarà el nostre alè a l’hivern i el convertirà en un baf que s’evaporarà i desapareixerà sense deixar cap mena de rastre. Perceps aquest ordre letal davall els arbres del bosc, de la marina. Els científics cerquen aigua al planeta Mart. Jo cerc aigua a la bassa de dalt la cova de ses Taronges.
Durant la nit del 29 d’agost ha plogut intensament. La típica pluja de finals d’estiu que treu les pues de les figues de moro i dilueix l’olorosa i àcida trementina dels pins. He anat corrents a veure el prodigi banal, com en diu d’aquests episodis quotidians la poetessa polonesa Wislawa Szymborska. Efectivament. Ha estat així. La bassa ha recollit de nou l’aigua caiguda dels núvols esquinçats i, encara que el marès és porós, la retindrà durant un temps. La vida damunt la cova de ses Taronges s’ha reprès. Les aus hi continuaran anant fins que les pluges successives de la tardor i de l’hivern mantinguin plena la bassa. Imaginau per un instant que tots els habitants de la Terra féssim un gest individual com el que va fer fa un parell d’anys en Llorenç. El món no canviaria, o canviaria subtilment, perquè la inèrcia de tants anys és molt poderosa i continuada. Seria com iniciar una cadena de creixement exponencial que no sabem on duria el planeta. A un lloc millor, segur. Com a mínim ens duria esperança, un valor en l’actualitat tan important com l’aigua.
BASSA. Clot relativament poc fondo, excavat en terra, on es recullen les aigües pluvials o d’altra procedència. Un paratge molt polit de Menorca i relativament secret és sa Bassa Verda.
El meu reconeixement a Llorenç no sé què més.
Gent així és el que ens fa falta.