Als anys 60, la cova de Sa Nacra va agafar forma i fama. No només per ser un local d’oci, sinó per les peculiaritats que cobreixen les seves parets. Nicolau Cabrisas, en “Colauet”, va dedicar part de la seva vida a excavar i transformar aquesta cova de Santandria en un recull d’idees, creences i sensacions que connectaven directament amb la seva espiritualitat. Va connectar tant amb les ànimes de les pedres, com ell deia, que va redescobrir-se a ell mateix amb un nom nom: Kyana. Set anys després de la seva mort, i molt després que la cova es deixés d’utilitzar, el seu fill Llorenç i els néts Nico Cabrisas, Nico Juaneda -amb la seva dona Piti Solé-, i Antoni Juaneda ens en conten l’extravagant història.
Només l’entrada de la cova ja dona a entendre que un està a punt d’entrar a un altre món. Els que no vam viure l”època dels 60, el nom de Colauet o Kyana, poc en sonarà. Però segurament, sí que haurem anat a sopar alguna vegada al restaurant de Sa Nacra, a Santandria, on l’aura de la cova és present. En morir el pare, Llorenç Cabrisas va voler recuperar l’essència d’aquest lloc tan especial. I l’han ajudat amb la restauració el seu fill Nico Cabrisas i na Piti Solé, dona d’un altre dels néts d’en Kyana. Però la feina de restauració artística és només la punta de l’iceberg. La recuperació de la figura del pare, el descobriment de la vertadera personalitat d’un personatge, les seves inquietuds i creences, la seva història, en essència, és el que ara ha sortit a la llum.
Com es diu la cova?
Sempre se li ha dit Sa Nacra, perquè mon pare va explotar el bar durant uns anys. Però prest es va cansar i va deixar el seu món de servir cerveses per fer el que realment volia. Quan va tenir la compra de la segona cova tancada, l’any 1972, va començar l’excavació, perquè aquest espai era molt més petit. Ell pretenia construir una casa i deixar poble per fer una vida de cova: reflexionar, escriure, esculpir… Va deixar la feina de sabater i la família per endinsar-se a la natura. Li agradava molt estar al camp, veure les estrelles, anar a nedar. Quan va arribar a la cova, hi havia un clima una mica hippie i aventurer, i el va enganxar. De jove li havia agradat molt l’aventura i va tornar a aquell esperit lliure.
Però la família no el va acompanyar en aquesta llibertat…
Ell va triar una ruta que era moderna, en relació a la vida familiar. Va ser el moment en què va deixar la família per venir a viure a la cova i començar l’excavació. La relació, evidentment, va canviar. Però ell va fer el que realment li venia de gust, que era viure aquí dins, on hi va fer 15 anys. També va conèixer una dona nova, na Gisela Offen.
Quin era el propòsit d’ell en venir a viure aquí?
Dins la cova ell va connectar molt amb el seu món interior. I va ser quan va començar a fer figures, escultures, treballar la pedra. S’adona que allò és el que el mou i hi dedica el seu temps. També era un home molt llegit, escrivia poesia, pensaments. Sabia que no era acadèmic, ni tampoc havia estudiat. Però havia llegit molt i li agradava dir que era un artista, un poeta i un filòsof. Perquè tota persona que pensa, és un filòsof, deia. I va basar la seva vida en una decisió que ell trobava filosòfica: tenir temps o tenir doblers. I va decidir tenir temps per dedicar-lo al seu desenvolupament personal. Tot açò quan ell tenia ja 50 anys, no era un jovenet, precisament.
Es nota que temps, precisament, n’hi va dedicar molt.
Tots els mobles, taules, cadires, són elements que ell va fer a mà amb materials que va trobar a la natura. Va deixar el procés de com ho va fer tot per escrit. Les lectures el duen a viure la seva imaginació. El que pretén és trobar fórmules, a través de la pedra, d’expressar el que ell sentia. Per exemple, a través d’una escultura on hi ha diferents figures, noltros veim com ell expressa la família que va haver de deixar. No només perquè va voler, sinó per raons afegides com va ser el nou sistema de producció a les fàbriques, amb més control, que no va casar gens amb ell. Per açò va crear un sistema nou de viure, adequat al que ell volia. També era un home que dominava molt el cos. Podia estar-se dies sense rallar, baixava a pulmó a una gran profunditat per treure les nacres, feia dejú quan volia.
I com ha estat la recuperació d’aquest espai tan especial per ell?
La cova ha estat tancada molts anys. Però les circumstàncies han duit al fet que la puguem comprar en la seva totalitat, perquè va deixar la meitat a la seva dona, na Gisela, amb la que tenim molt bona relació. I quan ha retornat a fill i néts, és quan hem entrat a fer la restauració. Que ens ha duit a redescobrir la seva vida.
Heu descobert un nou Colauet, o Kyana?
Com més veus les figures, més entens de quin món parlava: mitologia, psicologia, simbologia… Tot té un significat, que ell va deixar per escrit. La particularitat meva és que jo, com a fill, no vaig conèixer el moment àlgid de la cova. I quan vaig tornar i intentar recuperar la feina del meu pare, l’he tornat a recuperar. Tot els elements ens du a imaginar el que mon pare va voler transmetre. L’avantatge va ser que jo hi vaig viure anys amb ell, fins als 23. I llegíem els mateixos llibres, rallàvem del mateix cine, teníem una relació molt intel·lectual. La mitologia i en Carl Gustav Jung tenen un pes important aquí dins, amb idees com l’angoixa, el bé i el mal. Tot el que dins una ànima conviu, si ho cerques a la cova, ho podem trobar. Podem veure que ell és present aquí dins, després de mort. De fet, ell creia que l’ànima d’un sempre ronda pels llocs que li van agradar en vida. I ell no ha deixat mai la cova.
La restauració de la cova l’han fet, amb ganes, el net Nico Cabrisas i na Piti Solé. Mentre que el fill, en Llorenç, ha fet gran part de la recerca del que va deixar el seu pare, material que els va facilitar na Gisela Offen. Ara obren les portes a alguns amics i curiosos que recorden l’època en què en Kyana va construir el seu món a dins d’un forat a la pedra.
