PEDRAULES: MIRALL (495) Per Joan Pons Pons

La Presidenta del Consell Científic de l’Institut Menorquí d’Estudis, la socialista Cristina Rita, en tost de posar pau en el conflicte provocat pel diari Menorca que va censurar la meva crítica literària titulada Salmaienc i va perpetrar un greu atac a les llibertats d’expressió i d’opinió, va exercir de bombera piròmana amb un comentari incendiari a les xarxes socials.  El dia 16 de juliol, va publicar el següent: “Molt encertat, Emili. A jo també em va semblat (sic) un absurd la censura del diari Menorca. Però tampoc em va agradar l’escrit de Joan Pons. No li vull dir crítica literària al que són únicament insults. Tu si l’has feta, la crítica literària.”

Aturem-nos aquí. Ja saben qui és Cristina Rita. Una historiadora, membre del grup Hispanos unidos que nega el genocidi dels nadius americans per part dels conquistadors espanyols, i que ha exercit la major part de la seva vida com a política professional sota les poderoses sigles PSIB-PSOE. Dit d’una altra manera, ocupa el càrrec que ostenta a l’Institut Menorquí d’Estudis per la seva condició de política vinculada al partit governant que pels seus mèrits científics. Què és l’Institut Menorquí d’Estudis? Segons els seus estatuts és un “ …organisme autònom del Consell Insular de Menorca, adscrit a la seva Presidència i amb personalitat jurídica pròpia, que té la missió d’investigar, recuperar, promoure i difondre la cultura i la ciència de i des de Menorca”. Idò, la màxima representant científica d’aquest organisme públic que, gràcies als impostos de tots els ciutadans menorquins, ha de promoure i recuperar la cultura menorquina –i amb més intensitat en temps de Covid-19-, comet l’arrogant insensatesa, amb un comentari gens científic, de banalitzar la censura, d’insultar públicament i desprestigiar a un escriptor menorquí a qui, pel seu càrrec, hauria de defensar, i de decidir, mirau què fort, en la seva condició d’historiadora que s’ha dedicat tota la vida a la política activa, què és una crítica literària i què no! No sé si es poden escriure més disbarats en tantes poques línies.

El més greu, no obstant açò, ha estat la manca de respecte a la literatura, en especial a la creativitat artística. Imaginau que jo faig una excavació paral·lela a una excavació feta per Emili Junyent Sánchez –historiador i arqueòleg de prestigi a diferència de la nostra presidenta- o, encara més delirant, entr dins un quiròfan, prenc el bisturí al cirurgià i faig una operació a cor obert. Em traurien a coces, em denunciarien, em tancarien a la presó. A l’inrevés és possible! Arqueòlegs poden fer una crítica literària on critiquen una crítica literària i, una historiadora, permetre’s el luxe de dir si una crítica literària és crítica literària i quina no ho és. Demencial. I que açò ho hagi fet l’encarregada de defensar els científics i els escriptors de Menorca ho fa encara més horripilant. I la pregunta. Com és que va fer aquest desafortunat i inoportú comentari cruel i feridor? La primera raó ens remet al filòsof Zizek: per què es llepa els senyals el ca? I la resposta és perquè pot. Per tant, la impunitat. La segona raó és la manca de respecte que tenen qualcuns científics cap a les humanitats i, sobretot, cap a la creativitat artística. La tercera raó i la més poderosa, la venjança. Els lectors i les lectores d’aquests modests escrits saben que he criticat amb duresa el partit dels ERO d’Andalusia i dels GAL que ens governen a Espanya, a Menorca i a les Illes Balears. Com un cabot arrogant i incaut ha detectat l’esca i ha picat l’ham. Ha trobat l’oportunitat i s’ha acarnissat amb la víctima de la censura i que ha vist atacada la seva llibertat d’expressió i d’opinió. Miserable i covard. Cristina Rita sembla un personatge de Fargo, la sèrie de televisió dels germans Cohen considerada un retrat magistral de l’estultícia tòxica. A Menorca anam més enllà. Posam els incompetents, classistes, venjatius i envejosos al capdavant de les nostres institucions més prestigioses.

Fa unes poques setmanes es va celebrar la trobada anual de membres de l’IME. Cristina Rita va publicar dies després un article, com no podia ser d’una altra manera, al diari Menorca. Va fer servir de manera ampul·losa l’analogia del mirall: “… hem de posar-nos a treballar per a la ciutadania que ens té de mirall”. Sí, la ciutadania té –tenim- de mirall d’altres membres de l’IME com ara Guillem López Casasnovas, Joan J. Gomila, Alícia Sintes o Josefina Salord. Quan ens miram al mirall de Cristina Rita ens apareix un personatge terrorífic de Blancaneus.

MIRALL. Làmina de vidre que forma imatges per reflexió dels raigs de llum que hi incideixen. Làmina brillant que, ferida pels raigs del sol, serveix per a atreure mussols i aloses o altres ocells i caçar-los. En català hi ha la dita “¿Què farà el cec amb el mirall?”: significa que els assumptes han de posar-se en mans dels professionals, dels qui hi entenen, i no confiar-se als ignorants.

Bé de Menorca, ara i sempre producte local

Pomada Xoriguer

Mostra de Cuina Menorquina

2 Comments on “PEDRAULES: MIRALL (495) Per Joan Pons Pons



  1. AMIC - Associació Mitjans Informació i Comunicació
  2. Fa temps que aquest senyor passeja les seves frustracions i odis pels seus escrits, la seva ràbia, els seus complexos, les seves fòbies, les seves afiliacions, el seu classisme, el seu desig de venjança, la seva ignorància… Els que, com ell, necessiten recórrer a l’insult per contrastar les seves opinions són persones amargades i infeliços. Quin fàstic!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *