Som uns experts. Des que ens diguessin que portar mascareta era obligatori, ens hem convertit en tots uns experts (he de confessar que jo una miqueta menys…).
Els infants han començat el curs, i les cares de les famílies a la reunió informativa sobre com es plantejava aquest inici era com la d’aquells famosos que surten a programes on són víctimes de bromes, sense que ells ho sàpiguen. Els petits, en canvi, es planten la seva mascareta durant 5 hores i no diuen ni piu, són meravellosos.
En aquests pensaments estava la darrera setmana quan, un dia tornant a casa en cotxe després de la feina, veig a la Plaça d’es Born un senyor que es treu la mascareta amb una tècnica depurada: un gest ràpid, elegant, innat, amb un dit a cada costat, entre orella i elàstic, i nyas!, mascareta fora. Jo amb prou feines aconsegueixo que aquesta no em caigui, no sé si és perquè els elàstics s’han fet grans, o perquè el meu nas no té una grandària adequada per a que res del que es posi al damunt pugui aguantar-se, hauré de provar amb una de la talla infantil. Ja no parlem de portar, alhora, ulleres de sol. Primer que em faig un embolic, no sé quina de les dues coses he de posar-me primer, i el que és més molest de tot és el fet que les ulleres s’entelin. Avui matí a la mateixa plaça m’ha saludat una noia i no he sabut qui era, fins que s’ha tret les ulleres i m’ha dit el seu nom!! Imagino que no sóc la primera que s’ha trobat en aquesta situació.
En la mateixa reunió de principi de curs em vaig adonar del meu gran desconeixement sobre mascaretes. Que si quirúrgica, que si higiènica, que si pot portar-se no sé quantes hores. Diuen que hi ha unes que si les fas servir i després les poses a dintre d’una bossa d’aquestes de congelar aliments, la tanques, i esperes unes certes hores, ale, com a nova!, pots tornar a fer-la servir.
I què em dieu dels cotxes, i com elles han agafat el relleu de la hawaiana, el Fary o l’Elvis Presley que ballen? Hi ha mascaretes penjades del retrovisor, a la palanca de canvis, a les guanteres, als elevadors. Els carrers estan plens de gent que les porta al colze, fetes un nyap a la motxilla, o sobresurten de les butxaques; fins i tot, a xarxes socials, es pot veure una foto d’una senyora que va quedar sense tiretes per a una rascada que li devia haver fet la sabata al taló, i ha trobat una nova utilitat per a aquest complement que, durant un temps, s’ha convertit en un bàsic.
Quines conclusions he tret de tot això? La primera és que si ens ho proposem, i el tema ens interessa prou, podem ser veritables experts en el que vulguem. La segona, i per a mi més important, que no vull tenir mascaretes a conjunt amb la meva roba, el meu color d’ulls, o la bossa, perquè desitjo, molt, que aviat no ens calguin; poder tornar a reconèixer a la gent pel carrer i veure com somriuen quan ens trobem. Que això de saludar amb el colze o tocant-nos el cor… està molt bé, un temps, però on estigui fer-se una bona abraçada i un petó!
