La peixera, de Maiol de Gràcia Clotet Per Eduard Riudavets

Josep E. es desperta immobilitzat davant d’una paret de totxanes. Uns torturadors sense rostre l’obligaran a dur la seva voluntat fins a l’extrem, destruint-lo una vegada i una altra. Mentrestant, el món pateix uns canvis sinistres. Quan Josep E. surti a l’exterior, el seu captiveri no haurà acabat: el vigilarà una presència constant i omnívora sempre en ombres, sempre múltiple i alhora única, qui ha convertit tot allò que coneixíem en una societat incomprensible, amenaçadora. Però ell descobreix recursos que ignorava que posseïa. I descobreix també que és una peça cobejada en uns escacs que només pot intuir.

Aquest paràgraf l’he traslladat, contra el que és el meu costum, literalment de la coberta del llibre. Té una explicació. Avui us parlaré d’una novel·la tan absolutament excepcional que, de cap manera, volia córrer el risc d’anar més enllà del que és convenient en un resum argumental.

La peixera, de Maiol de Gràcia Clotet, és un d’aquells llibres que t’atrapen des de la primera pàgina i no et deixen alenar fins al darrer paràgraf. Una novel·la que ens porta a un món aparentment tan llunyà com desoladament possible.

Avui en dia es parla de distopia. Quan era jove més aviat s’emprava l’expressió “novel·la d’anticipació”, és a dir d’obres literàries que de qualque manera ens avançaven com seria el món amb el pas dels anys. Només afegiré que precisament La peixera ens avança un futur que esper no tenir prou temps per viure, però que malauradament no és inversemblant.

Efectivament, Maiol de Gràcia Clotet, en la seva primera i magistral novel·la ens immergeix en una societat distòpica i, de ben segur, ens fa venir al cap, altres autors que transitaren aquest mateix camí.

Des de Huxley a Atwood, des de l’impactant 1984 d’Orwell  a la, per a mi, carrinclona Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga, tot un seguit d’obres ens han dibuixat allò que ens espera. La peixera, ho dic sincerament, no es queda per res enrere de qualsevol d’aquestes i d’ altres obres de les mateixes característiques. És una novel·la, ho torn a repetir, excepcional.

Perquè a més, sense cap mena de dubte, va molt més enllà de descriure un nou cosmos social. Ens planteja –no debades Hamlet és un referent clau a l’obra- tot un seguit de dubtes, de grans preguntes,  sobre el compromís, sobre l’estesa abúlia social, sobre els mateixos límits de la condició humana, sobre la relació entre vida i literatura…

“El dubte i la incertesa com a úniques armes davant la bogeria absoluta. Ara que hi penso, com a la vida real. O era en la literatura?”.

Ara és el moment de comentar-vos que tinc el meu exemplar de la novel·la tot subratllat. Em vindria força de gust emplenar aquesta humil ressenya amb moltes més de les frases que m’han fet pensar. Sé que no és oportú, ni tampoc tinc suficient espai. Així i tot em permetreu que hi inclogui una altra citació que, en parer meu, és clau per entendre l’inesperat i alhora lògic desenllaç:

“He passat per la vida com qui llisca per damunt del mar sense mullar-me ni un sol dit, imbuït d’un pensament innocu que m’empenyia cap endavant, fins i tot quan es presagiava tempesta”.

Aquí us he de deixar, però no sense demanar-vos que feu memòria de la famosa faula de la granota i l’escorpí. Ningú pot defugir la seva naturalesa. Llegiu, sisplau, La peixera i ho entendreu.

Bé de Menorca, ara i sempre producte local

Pomada Xoriguer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *