Hi ha qui viu en pisos Per Mary Moro

Divendres passat, en acabar de treballar, vaig recollir a la María i a una nena companya seva de classe i bona amiga. Totes tres vam marxar cap a La Vall. Unes carmanyoles amb una mica de pasta, fruita, una bossa de patates, i la nevera amb aigua fresqueta; ens vam posar els biquinis a l’aparcament i disposades a encetar el cap de setmana d’una manera genial!!

Quan ja havíem fet el primer capbussó, i totes fresquetes estàvem assegudes a les nostres tovalloles, dinant a sota dels para-sols, va aparèixer una amiga meva. Pla rodó. La Nilda havia pensat el mateix que jo, que ja són pocs els dies que ens queden per poder gaudir de la platja, amb bany inclòs, i havia agafat la bossa de platja sense pensar-s’ho massa. Mentre parlàvem de com ens havia anat la setmana, i de la resta de plans pel finde, va rebre un missatge d’una coneguda que acabava d’arribar a La Vall, amb un catamarà, lloc on fa feina els mesos d’estiu. Es presentà a la costa a sobre d’una taula de pàdel, rondinant per com els propietaris del catamarà, una gent folrada de pasta, es passaven els dies mirant la tableta i no baixaven de l’embarcació per gairebé res: “no saben gaudir, ni tan sols miren el paisatge!”

Na Nilda i jo rèiem, allà arrebossades, plenes de sorra, amb pasta bullida com a plat principal i un préssec com a postres, més contentes que un gínjol!

Poc veig la televisió, de fet, se’m passen els dies sense reparar en ella. Ahir a la nit vaig encendre-la per saber què passa en la resta del món, i veient El intermedio, el programa del Gran Wyoming, vaig tornar a pensar en com de diferents som les persones, les nostres prioritats, i la manera de mirar la vida… Un dels col·laboradors, el Dani Mateo, es ‘solidaritzava’ amb una senyora del barri de La Moraleja, a Madrid. La ‘pobra’ senyora estava indignada: resulta que La Moraleja pertany al municipi d’Alcobendas, i es veuen afectats per una sèrie de restriccions degut a l’augment de positius en COVID. La dona esgrimia a una reportera una sèrie d’arguments, suposo que per a ella amb pes suficient, pels quals la gent que resideix en La Moraleja, no havia de veure’s afectada per aquestes restriccions: “no ens barregem amb ells, no anem en transport públic, aquí els espais són més amples”. De tot aquest reguitzell de justificacions per a veure’s exempta de les restriccions la que més pes semblava tenir, segons ella, era que “nosaltres vivim en cases amb terreny, i ells en pisos”. Ho deia com si li faltés l’aire, imaginant-se a ella i a la seva família dins d’un pis. Segur que dins del seu cap, el discurs que acabava de pronunciar estava ple de motius suficients com per a que els de La Moraleja puguin lliurar-se de les restriccions.

Estimada senyora, sí, vivim en pisos, inclús hi ha germans que comparteixen habitació, ens comprem cotxes de segona mà, als quals nosaltres mateixos els canviem l’oli, som feliços a sobre d’una taula de pàdel, anem en bus fins als nostres llocs de feina, gaudint del trajecte mirant per la finestra, o llegint un llibre o, simplement, conversant. Ah! I de fet, per tot el que diu, no li cal patir; segur que vostè gaudirà molt d’un suposat nou confinament, amb tot l’espai que diu tenir a casa seva.

Bé de Menorca, ara i sempre producte local

Pomada Xoriguer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *