No sóc aquí, d’Anna Ballbona Per Eduard Riudavets

Un barri perifèric, una casa de pagès envoltada d’autopistes i polígons industrials, una família que viu en un món desaparegut, una jove que vol deixar-ho tot enrere…

Vet aquí, d’una manera gairebé barroera, els elements d’aquesta novel·la. No sóc aquí, d’Anna Ballbona. Estic convençut que després de llegir aquestes dues ratlles introductòries us vindrà al cap la idea que estem davant un melodrama. De fet  tot llegint el resum argumental de la contracoberta del llibre aquesta primera impressió podria fins i tot reafirmar-se.

És ben cert que la infantesa que viu la Mila, la protagonista, envoltada de renecs, patates kennebec, records del passat, ovelles, un cementiri a la vora i el zum-zum dels cotxes a l’autopista, és com a mínim peculiar, i també és cert que els pares no la duen de vacances ni a sopar fora sinó que la porten periòdicament a una mena de guaridor que, a més de remeis inversemblants, li fa saber que té un do que amb els temps es manifestarà.

Tot això hi trobem a la novel·la, com també hi viurem el pas a l’adolescència, el despertar del sexe, la trobada amb la gran ciutat, la incertesa del futur…

Ho torn a dir,  a priori totes les peces d’una història dramàtica. Però, i per a mi en això rau la genialitat d’aquesta novel·la, d’aquestes tessel·les en neix un mosaic ben diferent del que ens podríem esperar. La tendresa, i l’esguard gairebé humorístic, amb què se’ns expliquen les vivències de la Mila dóna com a resultat una narració que, des de la introspecció constant, ens fa viure un viatge íntim, un recorregut pels records del passat, una recapitulació personal necessària per encarar el futur.

Ben sabeu els que seguiu, setmana rere setmana, aquesta secció que només pretenc recomanar-vos lectures, que simplement us coment els llibres que m’han agradat.

És evident que No sóc aquí és un d’aquests, per tot el que abans us he dit però per molts altres motius: el barri perifèric no és presentat, en cap moment, com un cau de rates que contrasta amb l’esplendor parisenca o barcelonina, ans el contrari l’autora, sense amagar-nos res, ens permet veure i sentir la banalitat de les aparences massa sovint tenyides del més groller maniqueisme.

Així mateix els personatges que habiten la novel·la, per molt estrafolaris que puguin semblar, se’ns demostren simplement humans amb totes les contradiccions que tots, d’una manera o l’altra, portem a dintre.

No tinc cap mena de dubte. No sóc aquí és una gran novel·la. I he deixat per al final l’aspecte que més m’ha arribat, el tret de la novel·la que més m’ha colpit: la reconciliació amb el passat.

“I em van passar rodant pel cap, en mode accelerat i esbarriat, les ovelles i les cabres i el mirador de l’autopista i els camps (….) les sentències simples del pare i les salvaguardes de la mare, tots aquests elements atropellant-se entre ells van desfilar, vaig sentir que els estimava a tots. De la manera que s’estimen les coses estrafetes que no s’han dissenyat per ser estimades…”

Això és la vida. Prest o tard, tots ens hi trobarem.

Bé de Menorca, ara i sempre producte local

Pomada Xoriguer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *