Sí a la vida!!!    Per J. Bosco Faner Bagur

Aquests dies, carregats de notícies i d’interpretacions sobre intencions d’uns i d’altres referent a qüestions concretes, arran de la llei entorn de l’Eutanàsia he deixat de banda fer una reflexió sobre la necessitat i finalitat d’aquesta llei. Molt s’ha dit i escrit sobre ella que ens convindria conèixer: Carta de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (Samaritanus bonus); manifest de més de cent personalitats que urgeixen al Congrés aturar aquesta llei, articles, Plataforma dels set mil, editorials… Front aquesta realitat el que he fet ha estat redossar-me i intentar reflexionar lliurement sobre el valor de la vida. En el fons, alguns, i des dels seus llocs d’influència social, propugnen deliberadament i amb plena consciència una batalla cultural. Cerquen la polarització, la divisió de la societat. De fet, la vida es valora cada vegada més per la seva eficiència i utilitat. En aquesta situació de pèrdua dels valors autèntics, es deixen de banda els deures irrenunciables de la solidaritat i de la fraternitat humana. En realitat, una societat es mereix la qualificació de “civil”, dirà Alfonso Bullón de Mendoza, si desenrotlla els anticossos contra la cultura del “descart”; si reconeix el valor intangible de la vida humana. Així, gaudint de la riquesa de la soledat, m’he dit a mi mateix:

-Estima la vida. Omple de colors vius i agradables totes les seves circumstàncies. El color que esculli sols depèn de mi.  He d’escollir el que millor l’embelleixi.

-Quan m’aixequi cada matí he de donar gràcies per l’oportunitat que tenc de viure, de relacionar-me, d’aprendre de tot el que visc.

-No valc per la figura amb la qual em present, valc per la meva capacitat de no perdre el somriure, els bons sentiments, la meva noblesa de cor.

-El que més he de valorar no és el què tenc ni el què visc, sinó a qui tenc, amb qui confiï, amb qui diposit la meva mirada cercant esperança i pau.

-En el fons necessit molt poc per ser feliç. N’hi ha que tenen salut i un munt de coses més, i no ho són. La felicitat depèn de quina opció em recolza.

-Visc en pau amb mi mateix sempre que intent trobar una resposta que em satisfaci vitalment i interiorment.

-L’experiència de la mort tan sols em pot arribar a ser digne de consideració si m’incrementa el valor i l’amor per la vida. Vivint, desitjar ser no-res no té sentit.

-No perdre l’esperança i acollir una mirada acollidora quan patesc,  és la única forma que tenc per a viure el sofriment amb dignitat.

-L’esperança té vida pròpia. Si no la perd, no deixaré abandonar-me a la mort.

-L’únic regal que val la pena que conservi és la vida. Sense vida em desapareixen tots els altres dons. Visc per a viure, no per a morir.

-Tot allò que em dóna la mà per a seguir vivint té valor: un somriure, una companyia, una abraçada, un toc d’esperança… Un sol instant d’amor, de cures pal·liatives, em fa renàixer a la vida.

-No puc canviar res si no canviï primer la meva forma de pensar i de plantejar-me les diverses situacions. Patint, no és el mateix considerar que se m’ha d’ajudar a morir que se m’ha d’ajudar a viure, a sanar, a no patir.

-La vida, la salut, l’infermetat… tot se’m presenta com un misteri per a ser viscut i no com un problema per a ser resolt.  Què bo és sentir-me acompanyat quan visc intensament aquest misteri. Crec, amb molts d’altres, que la intel·ligència es mesura segons la quantitat d’incerteses personals i socials que som capaços de suportar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *