Precipici Per Mary Moro

Tinc els ulls tancats. No goso ni tan sols parpellejar. La meva respiració és agitada, i semblo estar inspirant i expirant alhora. Suo. És tal el pànic que sento que em veig a mi mateix com quan un espectador mira al protagonista d’una pel·lícula de terror: aquest sóc realment jo? No tinc la més mínima idea de com he arribat fins aquí.

Però em trobo just a davant d’un enorme precipici.

Hi ha quelcom que no em permet tornar enrere. Sé que no puc desfer el camí ja fet, i que la única possibilitat és saltar; però són tantes les pors que m’omplen, tants els interrogants. Em sento sol, en aquesta aventura no tinc cap més company, i les decisions, siguin encertades o no, són només meves. Sí, està clar que desfer el camí fet no és una opció, això ho tinc ben clar, però seguir endavant suposa un salt al buit, a allò desconegut, i estic mort de por.

He estat el protagonista de la meva vida, o el figurant de la d’altres? Resultava molt senzill, fins ara, no haver de pensar gaire, deixar-me endur, i evitar agafar les regnes. De sobte, si em giro a la dreta no hi ets… fa temps que ja no hi ets, però fins ara m’enganyava pensant que podia seguir delegant en tu les decisions importants, que tu t’encarregaries de fixar el rumb i de portar el timó. Ho he entès. Deixar anar llast, per poder navegar, i potser per primera vegada ser jo qui decideixi cap a on, amb tot el que això comporta: no sempre s’arriba a bon port!

Aconsegueixo espaiar les inhalacions i les exhalacions. La meva respiració comença a ser més pausada, el meu cap ha parat de fer tot aquell renou tan incòmode i obro els ulls. Hi ha núvols, però no només.

Em permeto fer una última ullada cap endarrere i puc veure’t, lluny, però hi ets. Em reconforta saber que és així i que la distància dependrà de les decisions i els camins que vagi prenent; també del teu viatge. Hi ha coses que no es poden explicar, ni cal. Coses que es saben i un sent molt a dins seu, com jo ara.

Mentalment he començat un compte enrere. Estic decidit a fer el salt. No diré que el precipici sembla més petit, no! És enorme i no veig què m’espera al final, “és part de la màgia”, diries tu. Jo somric. Tres, dos, un i salto!!>

 

Som moltes les persones que en algun moment hem tingut la sensació de trobar-nos perduts, de no saber cap a on mirar, de voler tancar-nos dins nostre, posar-nos al llit i dormir, no haver de despertar. Molts els que ens hem vist a davant del precipici, a punt de caure… sense saber que darrera de cada salt hi ha un altre camí, una nova pantalla esperant, com al joc del Mario Bros. I que val la penar arricar-se!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *