Fosfà a Venus Per Antoni Liz Femenías

S’ha trobat fosfà a l’atmosfera de Venus. Es senyal de vida?

Venus és el segon planeta del sistema solar (per la distància al Sol). Aquesta setmana és veu a l’alba, molt brillant, prop de la lluna minvant. Té una temperatura superficial d’un 400ºC i una pressió 100 vegades major que a la Terra. L’atmosfera és principalment de diòxid de carboni i àcid sulfúric. Les sondes enviades allà duren poques hores.

En canvi a una 50 km d’altura la temperatura és d’uns 30ºC i la pressió igual que a la Terra.

Justament a l’atmosfera de Venus s’ha trobat fosfà.

La trobada s’ha fet des de la Terra amb telescopis (de Hawaii i Xile) per espectroscopia d’absorció.

La superfície del planeta emet radiació amb un espectre continu que, quan travessa l’atmosfera, els gasos absorbeixen determinades freqüències (o longituds d’ona) de la radiació. Aquestes disminucions d’intensitat en algunes freqüències permeten identificar les substàncies (els enllaços) i la concentració.

En aquest cas s’ha trobat una gran disminució de longitud d’ona de 1,123 mm ( freqüència 2,67 · 1011 Hz) que correspon a l’enllaç de fosfà.

La concentració trobada és 10 000 vegades major que la esperada per l’activitat volcànica de Venus.

El fosfà és fàcilment oxidable en l’atmosfera àcida de Venus i la gran concentració trobada fa pensar en una formació continua de fosfà que, en principi es va pensar que podria ser format per microorganismes anaeròbics (amb respiració sense oxigen) com es forma a la Terra amb alguns bacteris.

Posteriorment s’han donat altres possibles explicacions com seria una major activitat volcànica de la que imaginaven a Venus.

L’origen del fosfà també podria ser atmosfèric a partir de llamps.

Hem de tenir en compte que des fa uns 40 anys no s’han enviat sondes a Venus com s’ha anat fent amb el planeta Mart. El motiu és l’atmosfera corrosiva de Venus.

La importància del mètode de recerca de vida en altres planetes des de la Terra és que a la llarga es podria fins i tot a exoplanetes (planetes d’altres estrelles)

Es tracta de detectar la presencia de biomarcadors (substàncies que es formen de manera principal o exclusiva per organismes biològics). De moment, els principals biomarcadors són el diòxid de carboni, el metà i, també, el fosfà.

El fosfà, PH3, que també es deia fosfina, és una gas amb olor a alls. És un hidrur com l’amoníac, el metà, silà, etc. que també són gasos. Els elements que formen aquestes substàncies són no metalls que s’uneixen amb enllaços covalents i formen molècules de pocs àtoms.

El fosfà es pot formar a partir d’àcid fosforós.

4 H3PO3 → 3 H3PO4 + PH3

àcid fosforós → àcid fosfòric + fosfà

És més conegut l’amoníac que es ven dissolt en aigua com a producte de neteja i que té un olor característic, molt intens.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *