Cabrejas del Pinar Per Mary Moro

Arribada la tardor necessito la meva dosi de Cabrejas del Pinar, del poble de la meva família materna. Fa alguns dies el Jordi Vila em deia que això era una cosa que sempre li havia fet enveja, i havia trobat a faltar: ‘tenir’ un poble.

Quan era petita no em plantejava massa si m’agradava o no això de viatjar dins un Seat 127, color cafè amb llet, amb els meus pares i el meu germà per anar fins a Soria, i passar a Cabrejas  part del mes d’agost a aquest petit poble, situat a una zona d’hectàrees de pinedes, a prop del naixement del riu Urbión . Anys més tard, quan ja m’havia enamorat, recordo que el primer estiu va ser un drama: haver de separar-nos el meu amat i jo se’m feia un món! La de viatges que vaig fer aquell estiu fins a l’única cabina del poble!!

Curiosament amb el pas dels anys he estat conscient de les arrels tan profundes que em neixen d’aquest lloc, i com sento que pertanyo a ell. Quan hi vinc (aquest Trossets l’estic escrivint asseguda al menjador de casa de les meves cosines) em sento molt jo. Des de fa uns anys he passat a ser la conductora, i la meva filla qui m’acompanya en aquest assaborir les rutes i passejades entre pins alts i prims, l’olor a ginebre, descobrir coves, fer dinars a la muntanya, i qualsevol altre pla improvisat.

Una de les coses que em meravella de les meves cosines és la seva disposició per a qualsevol pla; mai les he vist amb mandra a l’hora d’agafar cotxe, sigui per anar a fer ruta en un dit i fet, per anar a menjar un ‘torrezno’ acompanyat d’una cervesa, baixar a buscar quatre bolets i tornar amb una cistella plena, o fer una truita de patates i treure xoriço i formatge de la nevera i anar a berenar a qualsevol dels refugis de la zona.

Aquí els luxes són ben senzills: les portes de casa sempre estan obertes per rebre’ns, com els seus braços i el seu somriure; el rebost és ple de productes, molts d’ells ben diferents als que trobem a casa nostra, aquesta és una altra de les raons que fa que seure a taula sigui tan especial, les gerres s’omplen al moment amb aigua de la font que hi ha just a davant de casa, saber quina hora és pel toc de les campanes de l’església, sentir pels altaveus que pengen arreu de la vila com algú de l’ajuntament anuncia que arriba el camió de la fruita…

I és precisament arribada la tardor quan sento aquesta necessitat de la que us parlava: tenir la dosis de coses molt, molt senzilles però que, amb l’esdevenir dels anys, de la vida, no tothom valora. En el meu cas a mida que bufo espelmes me n’adono que la meva necessitat és justament no tenir necessitats imposades; sí triades. I trio el ritme lent, amb olor a pi i reïna, compartir polars vells i leggins, menjar pipes a qualsevol hora, comentar la revista ¡Hola! o la vida del famós protagonista de torn dels programes de la premsa rosa, asseguts al sofà de casa amb l’escalforeta dels radiadors gràcies al foc de la cuina de llenya; tot sempre acompanyat de bones paraules. La sensació meravellosa d’estar plena i vibrar al màxim.