Escriptors anònims, de Mireia Vancells Per Eduard Riudavets Florit

Seria fàcil començar aquesta ressenya per allò que és més obvi. No ho faré. Simplement arrancaré dient-vos sense embuts que és una molt bona novel·la, una altra bona novel·la de  Mireia Vancells.

Deixeu-me  que us recordi que, a aquesta mateixa secció, he ressenyat tres de les anteriors obres d’aquesta autora. És evident llavors que les seves històries m’agraden, m’atrapen, em fan gaudir d’allò més.

Ara pertocaria donar-vos a conèixer una sinopsi de l’argument. Però en el cas d’aquesta novel·la seria massa agosarat, podria trencar la màgia d’una trama tan original com, en el fons, veritablement desoladora.

Allò que sí un puc dir, sense por de desvelar innecessàriament elements de la narració, és que el mar – com a altres de les novel·les de Vancells- hi té un important paper, i que una vegada més l’autora aconsegueix desenvolupar alhora dues històries paral·leles que al final, trencant els principis de la geometria, conflueixen magistralment en un desenllaç absolutament inesperat però lògic i versemblant.

No em puc estar de dir-vos que a Escriptors anònims hi trobareu reflexions esmolades sobre l’art, ofici o dèria d’escriure…”Escric, escric i escric. En el meu temps lliure, escric. Escric als vespres, els caps de setmana i per vacances”i també sobre la duresa, gairebé cruel, del món editorial…”Sempre em diuen que és molt mal moment. Que és un moment fatal, entre la crisi i els e-books, la pirateria, el món digital…”.

Però deixem-ho estar, i permeteu-me comentar allò que no he volgut explicitar al començament de la ressenya.

Tota la narració gira entorn d’una casa rural que alberga un centre de desintoxicació d’escriptors. Les confessions dels pacients tracen llavors una de les línies argumentals, l’altra segueix el fil d’una llarga travessia per mar. La connexió entre les dues genera la intriga. Una intriga que es resol sense arestes ni forats, amb un gran exercici d’imaginació que, us ho ben assegur, en cap moment grinyola. Al contrari el desenllaç ens arriba amb absoluta naturalitat.

I això que us acab de dir no és tan simple com sembla, perquè hi ha un aspecte que encara no us he comentat. La història se’ns narra des de l’any 2042, en una societat distòpica que intenta renéixer després del Gran Forat Negre, una societat que podem reconèixer o, malauradament, una societat que ens vèiem venir.

Si el constant flashback (potser hauria de dir l’analepsi)  en un primer moment pot desconcertar, prest se’ns mostra com un element fonamental en l’estructura que, passa a passa, va lligant una sèrie de relats que són a la fi l’explicació de tot plegat.

Estic esgotant ja l’espai que utilitz per a les meves ressenyes, però no vull cloure-la sense fer esment a una curiosa referència a unes famoses novel·les negres. No us diré res més. Esper que quan esteu llegint Escriptors Anònims, com esper faceu, tindreu el plaer de descobrir-la abans que la mateixa història la tregui a la llum.

Acab ja. Us deix amb aquest repte, i amb unes paraules que també podeu entendre com una mena de clau d’aquesta engrescadora novel·la.

“Em bull la sang per posar-me a escriure una història nova, una contindrà personatges de bogeria, indrets de captiveri i vigilants inhumans”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *