La ceramista Maria García tenia sis mesos quan va arribar a Menorca, moment en què s’hi va mudar la família des de Badajoz. I la natura de l’illa, arrelada a la pedra, va calar en l’inconscient de na Maria. Des de llavors s’ha vist fascinada per la pedra, en totes les seves formes i textures. I l’evolució natural ha estat, per ella, desenvolupar aquesta connexió íntima amb el material a través de la ceràmica. La darrera mostra, que ha exposat a la sala Ca n’Ángel des Mercadal -ella viu a Ciutadella- és un pas més en la seva carrera, que oscil·la entre les peces d’aires ancestrals i els esmalts de vius colors.
Figures rodones, contornejades i irregulars descansen sobre les columnes de Ca n’Ángel des Mercadal, per on moltes persones han passat aquestes darreres setmanes per veure l’obra de Maria García. És l’artista la que ens desvela els secrets de cada una de les peces, i el sentit emocional que la va lligar a la ceràmica des de molt petita.
Han vist peces teves a Madrid, Eivissa, Alcorcón, i bona part de Menorca. Però des del 2013 que no veiem ceràmica de Maria García. Com és?
És la primera exposició que faig a Es Mercadal, després de 7 anys sense mostrar la meva obra. M’ha costat, però crec que tot té un procés. Hi ha èpoques en què l’energia no està per posar-la a treballar. El que no atura és el cap, que sempre està en funcionament. Ser a la natura, a la platja, al camp, sempre és una font d’inspiració.
Enguany ha estat el moment de posar-se a treballar?
El moment és sempre. Que m’hi posi o no a treballar la ceràmica, és una altra cosa. És un impuls que em surt de dins, que és el que em diu que és el moment d’entrar al taller i posar-me a donar forma als materials. Però sense pensar, sense tenir una guia per on tirar. Simplement, faig el que em surt en el moment en què em poso a fer feina. Sí que segueixo un procés similar per començar-les: primer les aixeco i després penso què fer amb elles. Així, cada una surt diferent i única.
Amb quins materials has creat aquestes noves peces?
El material de base és gres i fang refractari. M’agrada el fang que no és fi, que té gra i li dona un punt rústic, com d’un altre temps. Som molt aficionada a l’arqueologia, i crec que aquests materials ajuden a les peces a tenir aquesta imatge d’un temps passat remot. La natura de l’illa és el que m’empeny molt a fixar aquesta línia, perquè és el que més m’ensenya. I les peces són un reflex de la meva personalitat. Per açò hi ha una part rústica, forta, salvatge. I una altra part de l’exposició, més reflectida en els plats, que és molt més fina i fràgil. Per aquestes peces he triat fer esmaltat, que combina materials nobles, com la plata. Aquest darrer mètode és també molt més fràgil en la seva elaboració, perquè és un procés molt delicat, precís i exacte. No em puc equivocar ni amb la temperatura del forn ni en el temps, perquè em puc carregar una peça a causa de pocs segons de tenir-ho al forn més del que toca.
Les peces que més criden l’atenció són aquestes grans rodones blaves-
Hi ha molta pàtina de bronze en aquesta mostra, que he mesclat amb colorant. Però ho faig també sense pensar massa, a veure què surt. Per aquest motiu hi ha peces més blavoses i d’altres que són més verdes, i cada una fa unes aigües diferents. Hi ha peces a les quals també hi he posat tiny i vidre fus.
Els patrons rodons també es repeteixen a moltes de les peces. Per què?
M’agrada molt el patró de l’espiral. L’he emprat per fer una peça, de les que més m’agraden, que la vaig estampar amb un petit caragol que vaig trobar a la platja. És una figura que es troba molt a la natura, i em crida molt l’atenció. També he treballat molt amb la idea de pot de perfum, amb un tap d’arrel de fusta o amb una peça també de fang. És com una col·lecció de pots grans de perfum.
Com ha estat la resposta del públic, després de 7 anys sense exposar?
He quedat molt satisfeta, perquè han fet un munt de fotografies, i a la gent li ha agradat. Crec que puc dir que és la primera vegada que la gent li ha donat importància a la meva feina. Perquè ha entrat a la sala gent de fora, fins i tot persones que treballen la ceràmica, que m’han dit que són peces molt especials. I ha estat molt emocionant.
Haurem d’esperar 7 anys més per veure una altra mostra de ceràmica teva?
Tenc en projecte una altra exposició, que serà la darrera. I el que surti i guanyi serà tot per una ONG. I les peces que no es venguin, li tenc dit a la meva filla que és arqueòloga, que faci un forat a terra, rompi les peces i les hi enterri.
Has mencionat la connexió que tens amb la terra, la natura, la història. És el que vols reflectir en la mostra?
Estic convençuda de què tenc una especial connexió amb la història, amb la natura. Des de petita m’han atret molt les pedres, la terra. Feia camins amb pedres que trobava, per exemple. Aquesta connexió per jo és molt important, perquè ve des de l’emoció. Aquesta connexió emocional és el que surt quan faig ceràmica, i és el que he reflectit en aquesta mostra. M’agrada també que les peces no siguin regulars, que semblin rompudes, que contin una història que pot ser ancestrals. Són l’expressió de l’espontaneïtat i la força que com a ceramista duc de dins.
