Temps d’esclata-sangs

A les nostres illes tenim dos tipus d’esclata-sang comestible, el Lactarius sanguifluus i elLactarius deliciosus, si bé a cada comarca, regió, illa o país empram un mot diferent per designar el mateix bolet, aquests són els noms populars que reb, paraules que han anat evolucionant o variant al llarg del temps o pel contrari s’han mantingut fidels, intactes de generació a generació.

El que els mallorquins anomenen esclata-sang (Lactarius sanguifluus), els menorquins a més el podem conèixer com a esclata-sang de pi, de xipell, de mata, vermell o de murta, segons on l’hem trobat o collit, mentre que els eivissencs i formenterers l’anomenen pebràs, i els catalans, segons la regió li diran novelló, vinader, rovelló de solell o pinetell.

Els que parlen la llengua de Castella li diran níscalo de sangre vinosa o robellón vinoso; el gallecs pinga de ouro i els bascos esne ardostu. I a l’altre esclata-sang comestible, el Lactarius deliciosus, pels mallorquins és l’esclata-sang foraster i pels menorquins és l’esclata-sang de bruc, que a la Balear menor és molt més apreciat i també més mal d’anar a cercar, perquè el bruc, especialment el de La Vall, a Ciutadella, fa respecte i més d’un s’hi ha perdut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca