M’explica la meva amiga Fabiana que ha començat a fer unes sessions d’acupuntura, per diferents motius. Des del confinament sentia que necessitava anar, i finalment s’ha decidit. Fins aquí tot en ordre! De fet, crec que alguna vegada ja us havia comentat, jo sóc molt fan de la medicina xinesa, i de la seva manera d’anar a l’arrel de les malalties i els bloquejos. Així que la seva decisió de posar-se en mans de na Blanca Muñoz em va semblar molt bona idea.
El que em sorprèn és com diu voler forçar-se a estar activa durant el seu temps lliure; es justifica: ‘quan arribo de treballar passo moltes estones estirada al sofà, mirant per la finestra com es mouen les fulles dels arbres’, i riu. I jo em quedo bocabadada, sense saber què dir, però l’entenc perfectament.
Vivim en una societat en la que se’ns obliga a ser productius. Inconscientment hem interioritzat la idea que si no produïm, si no estem ocupats, enfeinats, immersos en mil coses alhora… això d’estar ociosos no està gens ben vist. Recordeu les setmanes que vam estar confinats? Moltes som les persones que vam pintar casa nostra, aprofitar per començar a cultivar verdures, cuinar, fer ioga, meditar, aprendre a tocar algun instrument, inclús teníem temps per fer trucades pendents, mirar sèries, i llegir. Potser el que preteníem era mantenir la ment ocupada, i deixar de donar voltes a tanta incertesa; o simplement no sabem estar sense fer res, no sabem gaudir del mirar per la finestra i veure com es mouen les fulles, passen els núvols, o el cel va canviant de color.
Fa anys, treballant com a educadora a una escoleta del Patronat Municipal, vam fer una formació en la qual, precisament, ens volien transmetre la importància d’aquest no fer. Nosaltres vam comprendre de seguida que així era: compartir moments amb els infants en els que el valor d’aquest no fer ho era tot. Poder deixar de banda la programació, i estar disponible per a ells. No estar pensant en objectius, activitats, material, fer, aconseguir; seure i assaborir-nos, ells a nosaltres i, sobretot, nosaltres a ells.
Doncs tornant a la meva amiga, la Fabiana em va comentar que ara es volia forçar a fer, a omplir amb tasques aquest moments seus que ella anomena de contemplació (moments que a mi em semblen preciosos, i jo envejo); sí, envejo aquesta virtut seva de no necessitar sentir-se productiva constantment, de poder estar en silenci, i escoltar els seus pensaments, i la seva respiració. En aquell moment, quan vaig sentir que volia renunciar a tot això, em van agafar unes ganes de sacsejar-la!
He decidit prendre el seu relleu, millor encara!, compartir estones juntes: els divendres a casa meva mirarem com passen els núvols, escoltarem la mar, i veurem créixer la gespa. Els dissabtes a la seva contemplarem a les gallines en el seu anar i venir, sentirem cantar als ocells, i per res del món vull renunciar a veure com es mouen les fulles de tots i cadascun dels arbres que omplen les vistes de les finestres.
