Entre ferides i nafres no perdem la pau! Per J. Bosco Faner Bagur

 M’he adonat moltes vegades, per experiència pròpia, que la impaciència condueix a desqualificar, a condemnar, a cercar culpables. La dinàmica de la impaciència no té res de moderna, és molt antiga. Violències, guerres, conflictes, tensions, desencontres…  són fruit de la impaciència.

Observant amb atenció la història i no poques realitats d’avui en quasi bé tots els camps, veiem com la impaciència té molts seguidors, a més té sempre espais lliures als mitjans de comunicació. Però, tot i així, és una resposta que té el seu origen en la fragilitat, en el cansament, en la desconfiança no sols cap els altres, també cap a un mateix. L’impacient s’equivoca d’enemic a batre. Normalment, l’enemic és ell mateix. L’impacient no s’adona que la paciència tot i que és amarga, el seu fruit és dolç com la mel (Jean-Jacques Rousseau); no s’adona que qui és mestre en la paciència, és mestre en quasi tot el demés (George Savile).

Quina actitud és més necessària que la paciència en les relacions diàries? Cada vegada la desitj més. Cada vegada descobresc més la seva importància i necessitat. Reflexionant sobre tot el que he viscut i visc, m’adon que sols on hi ha amor i paciència quasi bé res resulta a la llarga impossible. La paciència no és l’espera passiva. És l’espera activa del procés necessari per obtenir metes i somnis perseguits (Ray A. Davis). Qui vol aconseguir un alt nivell en qualsevol activitat, ha de ser molt pacient.

La Bíblia, conjunt de llibres plens de saviesa, respira arreu la mestria que presenta la paciència: Fa massa temps que he de viure amb els qui no volen la pau. Jo som home de pau, però, si els parl, ells trien la guerra (Sl 120, 6-7). Ten paciència en mi i t’ho pagaré tot (Mt 18,26). Sabem que la tribulació engendra paciència (Rm 5,3). Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix (Ga 5, 22). Amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau (Ef 4,2). Heu sentit parlar de la paciència de Job, i ja sabeu quin final li va concedir el Senyor, perquè el Senyor és entranyable i compassiu (Jm 5, 11). I pensau que la paciència de nostre Senyor us dóna l’oportunitat de salvar-vos (2Pe 3,15)…

Uns i altres, front circumstàncies diverses, pensam que hi ha moltes coses que no funcionen de la manera que cadascú voldria. I sentim angoixa, dolor profund. Com conviure entremig de ferides i nafres sense perdre la pau? La paciència està fortament unida a la fortalesa. La paciència ens recorda que res i ningú és perfecte. Ningú ho és, ni fer-s’hi prop.

Quan actuam amb impaciència, i sense adonar-nos potser,  voldríem que el que desitjam és realitzi ja. No tenim espera! Avortam el procés que necessita tot fruit per a ser aconseguit o per a ser refusat degudament. La paciència és la fortalesa de qui no desespera, a pesar de tot; de qui segueix confiant, a pesar de tot.

La persona pacient té gran capacitat d’estima i viu alliberada d’imposicions o d’actituds de revenja. El seu to és dialogant, la seva actitud és d’escolta, la seva opció és rectificar el que, per part seva, no és correcta. Qui és pacient no deixa mai d’esperar i treballar, però mai s’enreda en el xerxes que maneja el mal. Si el temps és l’amic de qui és pacient, l’impacient el converteix en el seu enemic. El pacient no cau mai en la temptació d’obrar desassenyadament per acabar amb la maldat. El pacient renuncia lliurement a la victòria perquè allò únic que l’interessa és que guanyi el bé. El pacient sobretot estima perquè es coneix a ell mateix i valora als altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *