No ets feliç? Per Mary Moro

-‘No ets feliç?’

-‘Vaja pregunta; és com preguntar l’edat. Inclús pitjor.’

La pel·lícula italiana The Place: El precio de un deseo, gira al voltant d’una insatisfacció generalitzada dins la nostra societat, el sentiment de no felicitat. Podríem endinsar-nos en què és per cadascú de nosaltres aquesta sensació, que ens manca, què fa que alberguem un buit que no ens deixa gaudir de la vida plenament.

Un home està assegut a un bar anomenat The Place, fins al local s’hi apropen diferents persones, totes elles acudeixen amb l’esperança que aquest personatge els hi donarà indicacions sobre com poder satisfer aquests desitjos que els falten per a ser feliços; estipulen un contracte… però el preu a pagar és sempre molt elevat. Si ells compleixen amb la seva part, desig concedit.

Les peticions són molt diverses: retrobar-se amb un fill, sentir passió dins la parella, recuperar la fe perduda en Déu, fer reviure al marit mort. I cada personatge ha de sospesar si el preu a pagar, un cop el seu desig es faci realitat, compensarà la balança, i si la felicitat depèn del tenir, i no pas del ser.

Em balla aquesta idea, la idea de si el nostre sentiment de buidor, sigui gran, o ben minúscul, depèn del tenir, del necessitar, i no del ser. Quin és el topall d’aquest dipòsit? Tenen diferent capacitat segons la persona? O més aviat depèn del moment vital en el qual ens trobem?

Veient la pel·lícula se’m regiren molts sentiments, diferents sensacions se’m desperten, i acabo associant-hi expressions com: ‘más vale lo malo conocido que lo bueno por concer’, ‘la vida és aguantar’, ‘no tenim esperit de sacrifici’, o ‘bé, ens haurem de resignar’. Totes elles amb una connotació enormement negativa, almenys dins el meu cervell, que es rebel·la i no vol ni sentir-ne a parlar.

Imagino que no sóc l’única a la que la pandèmia ha capgirat el seu món. No tant a nivell tangible doncs per sort segueixo tenint un sostre, un plat a taula, visc a un lloc bonic on el sol omple tot de llum i la mar d’olor. És el meu món interior el que ha estat sacsejat, un munt de creences i maneres de fer, i ara sóc conscient que a mi no em funcionaven; totes elles han caigut i em trobo apuntalant el que queda per començar a construir el meu propi decàleg de vida.

Sóc feliç? Es pot ser feliç contínuament? Què és ser feliç? On podem trobar el que ens fa feliç? És una persona, una situació, un indret? Naixem programats amb una major o menor tendència cap a la felicitat? Potser és simplement una paraula plena de tant de significat que se’ns fa feixuga, un llast que arrosseguem i al que donem massa importància.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *