Taules de marbre, de Joana Serra de Gayeta Per Eduard Riudavets

M’ha sorprès. Molt agradablement però m’ha sorprès. I això, després de tantes i tantes lectures, us assegur que no és fàcil.

És, si no vaig errat, la primera vegada, en més de tres anys de ressenyes setmanals, que us coment la reedició d’un llibre. Un recull de contes que va aparèixer el 1974 i que ara, sortosament, ha trobat una nova vida.

Taules de marbre, de Joana Serra de Gayeta. Un fascinant rosari d’històries que, trenta-sis anys després, no han perdut ni una mica la seva màgia.

Vaig conèixer l’autora pocs anys després de la publicació del llibre. Fou professora meva a l’escola de magisteri i, malgrat que possiblement ella no ho recordi, tingué un paper fonamental en què aconseguís aprovar les oposicions de mestre. Han passat molts anys, tota una vida, però encara record les seves paraules, els seus consells en un passadís de l’escola, que m’asserenaren i em facilitaren les coses. Només vaig tornar a saber d’ella al topar-me el seu conte infantil, La bruixa Lonieta a la biblioteca del col·legi on vaig anar destinat. Després, així mateix, vaig saber que havia jugat un paper fonamental en l’organització del Congrés de Cultura Catalana a Mallorca.

Havia perdut la seva pista, però les noves tecnologies obraren el miracle i gràcies a les xarxes socials de qualque manera ens retrobarem.

Perdoneu-me aquesta llarga disquisició introductòria però per a mi és important i, a més, crec que s’adiu amb l’atmosfera que genera Taules de marbre, un llibre que, us ho dic sense embuts, cal llegir.

Totes i cada una de les històries tenen un intens i gairebé increïble poder d’evocació. Tot llegint-les m’he vist d’estudiant, assegut amb posat existencialista a una taula del desaparegut Bar Cristal de Palma, m’he sentit retornat a la infància, en una nit de trons i llamps mentre l’àvia resava el Santa Bàrbara va pel camp tota vestida de blanc, he retrocedit a les aules dels hermanos amb les cerimònies dels anys grisos…

Però no us penseu que només els que voregem la vellesa podem connectar – i entendrir-nos – amb les narracions de Joana Serra de Gayeta. Ben al contrari, qualsevol jove d’avui gaudirà d’allò més amb la lectura, qualsevol lector assaborirà  aquests “isolament, malenconia i agonia” que amaren les pàgines del llibre. I us promet que citar Rosselló-Pòrcel no és debades.

Són catorze les narracions, diverses, força diferents una de l’altra, però totes amb la força immensa de l’autenticitat. La força de la gran literatura.

He gaudit molt amb Taules de marbre, Serra de Gayeta aconsegueix  fer-nos viure allò que viuen els personatges, fer-nos sentir allò que ells senten.

 

No em puc allargar gaire més, però vull reservar les últimes ratlles d’aquesta ressenya per donar la paraula a l’autora que, en el prefaci, se’ns adreça sense intermediaris:

“He tornat a llegir aquests relats després de moltíssims d’anys sense fer-ho, i els he trobat molt tristos. És normal que ho siguin, perquè van ser una extensió d’allò que vivia en aquells moments. Els vaig escriure quan estudiava a Barcelona, lluny de casa…”

Tinc una filla que viu i estudia a Barcelona. He comprat un segon exemplar de Taules de marbre per regalar-li. S’ho val.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.