Cendra Viva, de Maria Vilanova i Vila-Abada Per Eduard Riudaverts

“Aquesta és la Josefina, l’autora i la protagonista de les pàgines que vénen a continuació i que podria ser ben bé la mare, l’àvia o la besàvia de qualsevol de nosaltres”.

Amb aquestes paraules del prefaci, Maria Vilanova i Vila-Abadal ens introdueix la protagonista de Cendra Viva, una bona novel·la que hauria d’haver llegit fa cinc anys però, per aquelles coses, no ho he fet fins ara.

Però no em vull perdre en cabòries així que anem directament a la sinopsi de l’argument. Una jove de finals del segle XIX està casada amb l’hereu d’una família benestant, viu a la casa pairal de la família del seu marit en una vila indeterminada de Catalunya. Sovint està sola, només acompanyada per una vella minyona i amb visites esporàdiques de la seva sogra. La insatisfacció, les desgràcies personals, i el pes de la soledat la porten a desenterrar fets del passat que, de retruc, tindran conseqüències sobre  la seva pròpia vida.

Vet aquí, a grans trets, la trama de la novel·la. Allò, però, que més m’ha sobtat és com l’autora aconsegueix immergir-nos en els sentiments de la Josefina. Hi he donat unes quantes voltes. Què tinc jo en comú amb una jove burgeseta del segle passat? Per què les seves angoixes, els seus temors, se m’han fet propers? Com és possible empatitzar amb un personatge que a priori hauria de ser-me indiferent?

Només hi ha una possible resposta: literatura. Bona literatura que ens fa viure altres mons i altres èpoques, que ens permet traslladar-nos al si d’una família regida per, literalment, normes decimonòniques, que ens aboca a identificar-nos amb una jove isolada en un vell casalot…

Si més no, hi ha un aspecte cabdal que cal no deixar de banda. La protagonista, malgrat la cotilla social que l’oprimeix, intenta donar sentit a la seva vida, aconseguir espais de llibertat. I si bé, vista amb ulls d’ara, la seva lluita pot semblar tímida ben prest ens adonem que necessita forces hercúlies. En aquest sentit no estem gens lluny de la tasca silenciosa de tantes dones per aconseguir la seva independència. La Josefina n’és una més d’aquestes amagades heroïnes.

I al seu voltant tot un seguit de personatges que sentim ben reals i versemblants: la sogra tirànica, un marit infantilitzat, un capellà submís al poder,  i molts més… però sobretot la minyona, una inoblidable Cisqueta, que exemplifica la força, el seny i la saviesa popular.

Voldria donar-vos més detalls d’aquesta novel·la que, malauradament, he llegit amb força retard, però cal ja anar tancant aquesta ressenya. No he trobat millor manera de  fer-ho que amb paraules de la mateixa Maria Vilanova i Vila-Abadal, tot referint-se a la protagonista.

“Jo crec que evoluciona a cops, madura perquè no té més remei. Que sigui dòcil no vol dir que sigui ximple. En aquest cas la vida la porta a créixer i a adonar-se de quin és el seu destí i de tenir l’oportunitat de canviar-lo o no”.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *