L’Horitzó de Rafel Jofre comença a El Roser Per Itziar Lecea

L’artista ciutadellenc exposa fins a finals d’aquest mes de novembre una mostra de 60 peces, on inclou una escultura de marbre, amb un fil conductor que ell anomena “el Camí Blau”, com a símbol del camí vital de la protagonista de la mostra. La primera exposició de Jofre al Roser va ser fa 15 anys. D’allà va germinar la idea per aquesta segona col·lecció, amb nexes comuns, simbòlics i físics, que pertanyen sense cap dubte al camí blau, al camí vital de l’artista.

Oli, aquarel·la i escultura són els ingredients amb els quals Jofre ha regat una mostra imponent. Pel tamany, per l’ambició del discurs i pel nombre de peces, car vestir la sala municipal no és feina senzilla. Des del primer moment, grups d’escolars han desfilat per les capelles de Jofre, mirant, analitzant i somiant amb els horitzons que els planteja.

La gronxadora

La mare de l’exposició Horitzó, explica Jofre, és un quadre de la seva anterior exposició, on l’artista va retratar al seu fill, llavors infant, assegut damunt la seva mare a una gronxadora a la platja, mirant cap a l’horitzó. Aquesta obra, del 1990, va ser la que li va donar el fil, 30 anys després, per muntar la col·lecció que es pot veure ara al Roser. La gronxadora és present també a la sala. Aquesta vegada, físicament i pintada per l’artista. Com el lligam entre les dues èpoques, i el testimoni del camí de vida que ha fet el pintor durant tots aquests anys.

Pel que fa a aquest fil conductor, Rafel explica que, per ell, “és la interpretació que jo faig, personal, del que és l’horitzó. Que pot ser el lloc simbòlic on posam les nostres il·lusions i projectes. I a l’exposició es pot veure també com el camí per arribar a aquest horitzó, que és el “camí blau”, el camí de la vida”.

El Camí blau

L’exposició està ordenada per motius. A la primera capella s’hi pot veure l’horitzó com el coneixem els illencs, amb el cel i la mar. Sí que es veuen els diferents estats de la mar, inclosos paisatges del Senegal, els paisatges marins del qual ha servit d’inspiració, junt amb Menorca.

A la segona capella, Jofre mostra de nou els horitzons. Però amb elements que el tapen, que s’interposen, com obstacles. Una barrera, branques d’arbres, que simbolitzen aquests murs que ens posa la vida davant dels nostres objectius. “La situació que vivim ara, en què la COVID-19 ha irromput en els nostres plans, és una barrera en el Camí Blau de cada un”.

En el moment en què la figura entra dins l’obra, l’horitzó segueix llunyà, com un anhel. “Gairebé totes les figues miren cap a aquesta línia, cap a aquest objectiu vital, que observen els seus desitjos”. Davant d’aquesta situació, Jofre representa una figura anhelant, d’esquena a l’espectador, amb diferents posicions davant d’aquest horitzó fugisser. “N’hi ha que es conformen, que saben que van fent i que, encara que sembli llunyà, a poc a poc arribaran al final del camí”.

Absència

La capella de l’escultura és, sense cap dubte, una de les que més criden l’atenció de l’observador. Una peça de marbre, on la figura de la protagonista del Camí Blau reposa, en una actitud que l’artista ha descrit com Absència, i que ha il·lustrat amb un text de l’escriptora Virgínia Woolf que diu: “Perquè ara era quan no havia de pensar en ningú obligatòriament. Podia ser ella mateixa, dedicar-se a sí mateixa. Això era precisament el que ara necessitava amb tanta freqüència: pensar; o potser ni tan sols pensar. Estar en silenci, quedar-se sola. (…) havent deixat anar els seus lligams, se sentia lliure per participar en les més estranyes aventures. (…) El seu horitzó li pareixia il·limitat”.

La història d’Absència va molt lligada a la primera peça de marbre que Jofre va fer, fa anys, i que es coneix com La Somiadora, que dorm al vestíbul del Consell Insular. Absència va sorgir de la meitat del bloc que en el seu moment Jofre va emprar per fer La Somiadora. És, per dir-ho d’alguna manera, la bessona de la primera. “L’he volgut acompanyar amb els tres murals, que vaig fer durant el confinament i que són horitzons del Senegal. El significat de les platges que he representat en el primer dels murals és un horitzó no desitjat, perquè d’allà van partir milers d’esclaus cap a Amèrica per ser, precisament, esclavitzats. Al segon mural, on s’hi veu una petita barca plena de gent, és la recerca d’un horitzó millor, d’una vida millor, a Europa. Però es troben amb una frontera que no els vol, ara que vénen de manera voluntària a la recerca d’aquesta millora de vida. I el tercer mural és la barrera, amb una onada, que ens torna el què l’horitzó no vol. Que pot ser la brutícia que el planeta rebutja i que hi abocam. O pot ser la vida, perduda, d’aquesta gent que ha travessat una frontera que no l’ha volgut”.

Ben al fons del Roser, Jofre ha il·lustrat amb una sèrie de fotografies el procés d’elaboració de l’escultura, que començà l’any 2005. L’artista comenta que “és curiós que el mateix camió que va endur-se la peça de La Somiadora, és el mateix que ha aixecat Absència, uns quants anys després”.

La darrera part de l’exposició, Jofre la resumeix com el pas del temps en la vida de la protagonista, el camí. Des que som petits, en què els horitzons no importen, sinó que l’important és viure el moment i trobar la pedra més polida; passant per les estacions, que poden ser també de la vida, en primavera, hivern, tardor i estiu. “Només hi ha dos quadres on no hi ha la mar com a tal, però està capturada a dintre de les botelles, dintre de les quals la protagonista mira quins pensaments, quins anhels, hi pot ficar per arribar a aquest horitzó”. Aquest camí de la protagonista acaba amb l’ensenyament als seus fills, una de les seves fites que marcava com a horitzó a la seva vida, el camí que ells ara han de seguir.

A la darrera capella, Jofre explica que la vida és a les nostres mans. I que només cada un és responsable del què fa amb el seu temps, amb el seu camí. Una reflexió que convida fer al mateix espectador.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *