Rebeca Gutiérrez és infermer de traumatologia de l’Hospital Mateu Orfila, però fa setmanes que no el trepitja. A canvi, s’ha dedicat a voltar pels centres educatius de l’illa, essent una de les sanitàries que ha format part del programa ‘No ho escampis’. Aquest programa, que es va iniciar en format de xerrades a l’estiu per a públic obert, es va reorientar a principi de curs com a suport per als centres educatius, de la mà del grup de treball de Rentat de mans del Mateu Orfila. Després de l’experiència, na Rebeca ho té clar: “als docents els hi han faltat recursos per aplicar les mesures sanitàries a l’aula”.
I quan diu recursos, no es refereix a mascaretes o gel hidroalcohòlic -que en alguns casos, també-, sinó a informació i formació. Aquesta setmana ens explica en què ha consistit la seva feina, que ha desenvolupat junt amb un grup de 8 persones més de l’hospital.
Com va sorgir la idea de fer aquest taller de ‘No ho escampis’?
Des que va començar la pandèmia, ens han bombardejat amb informacions., moltes vegades contradictòries. I són coses que no tenim per què saber, com el fet de com emprar una mascareta, que si s’expliquen bé, són molt senzilles. Així, des del grup de Rentat de mans de l’hospital, a una de les companyes se li va ocórrer fer veure a la població com un gest tan senzill pot salvar vides. Vam fer unes primeres xerrades a l’estiu, obertes a públic adult. Però amb l’inici de curs, vam creure necessari adaptar el discurs a altres edats, i a les escoles que ho vam proposar, els va encantar, perquè es van sentir acompanyats per professionals de l’àmbit de la salut. Hem rodat per tota l’illa.
Quina ha estat la dinàmica d’aquests tallers?
Vam dividir els tallers en edats dels alumnes. Per a adolescents ens ajudem d’un power point i els vam explicar situacions que s’adaptessin a la seva vida real perquè poguessin entendre millor. També aprofitem per parlar del confinament, per així treure les emocions que van tenir, sobretot a partir de 4t de primària. Expliquem que totes les emocions que hem tingut tots són més o menys les mateixes. És una cosa que s’hauria de parlar més: parlar de l’angoixa, de la por. Molts fillets ho han aprofitat com una cosa molt positiva, perquè han pogut estar amb els seus pares. Als adolescents també se’ls enganxa una mica amb el tema de les emocions, perquè se’ls ha assenyalat socialment com el col·lectiu que menys segueix les normes, quan el que necessiten, per naturalesa de la seva edat, és socialitzar. Els hem fet veure que els entenem, però que ara mateix la situació és la que és i que hem de complir tots per no tornar enrere.
Als adolescents també els ensenyem a no fer de policia, i que cada un ha de responsabilitzar-se d’ell mateix. I que han de sentir-se lliures d’explicar als amics si se senten incòmodes perquè no porten la mascareta, que els hi diguin, i no quedin callats.
Quines han estat les reaccions dels més petits amb aquest taller?
Els fiets de primària i infantil s’han adaptat super bé a les normes, no tenen cap problema en portar la mascareta o rentar-se les mans.
Amb els de 3r, 4t, 5è i 6è fèiem una presentació en la qual hem intentat explicar “què faig, com ho he de fer i perquè”; així ells entenen que s’han de rentar les mans en moments clau i d’una manera determinada perquè té un sentit, no una obligació perquè sí. Vam explicar també mesures que s’apliquen per a la covid: la mascareta i la distància de seguretat. La mascareta fem com un diàleg perquè entenguin el perquè es fa servir i com s’usa. Parlem del bon ús de la màscara i com eviten la propagació del virus.
Amb els infants més petits els hem explicat un conte que ens hem inventat, que es diu Mr. Virus. Voliem fer veure als fiets que els virus estan entre noltros, i no tenen per què ser dolents. Mr. Virus viatja molt. I a la seva arribada a Menorca coneix a na Nura i en Mateu, que es posen malalts. El virus es posa molt trist i llavors na Nura i en Mateu van al metge perquè els expliqui com no emmalaltir: salutació ninja (braç davant si tenim tos), si estem malalts, ens quedem a casa, etc. Quan els dos protagonistes es curen, Mr. Virus torna a estar content. La idea és que es conegui el virus però no demonitzar-lo.
Quina ha estat la reacció dels alumnes i el professorat envers aquest taller? Ho han agraït?
M’ha sorprès que els fiets saben més del que jo pensava que sabrien i estan conscienciats. Però sí que és cert que un recordatori de fora sempre va bé. Per les escoles ha estat un suport tenir a un professional de la salut parlant sobre el tema, sobretot als mestres d’infantil, on els fiets no porten mascareta. Crec que, com a docents, se’ls han donat unes normes molt estàndards, i cada un s’ha apanyat com ha pogut. Ells són educadors, no sanitaris. Igual que els pares durant el confinament, que no hem estat educadors, som pares.
Creus que la manca d’informació ha fet que els docents hagin començat el curs d’una altra manera, més segurs de què fan a l’aula?
He vist més por en els docents que en els infants, per la inseguretat de no saber què fer per la falta d’informació. Es pot compartir un boli o un conte, si ens rentem les mans abans i després. Hi ha una manca d’informació de com es contagia el virus. No és que no ens puguem contagiar per tocar-nos, no és exactament així. Cal conèixer com funciona el contagi, perquè sinó, el més normal és tenir por. Sobretot perquè el docent és el referent adult que tenen els infants. Crec que el personal docent ha agraït el taller de ‘No ho escampis’. I pens que haurien d’haver rebut aquesta informació abans de començar el curs, per entrar a les aules molt més tranquils.
