Dones que queden a dinar. Per Mary Moro

El dia 25 de novembre, com cada any, es commemora el  Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones. L’origen del 25-N es remunta a 1981, trenta-nou anys després encara és necessari donar visibilitat a situacions que són molt més quotidianes i habituals del que podem arribar tan sols a imaginar.

De vegades són simples gests, paraules, patrons que tenim ben interioritzats, per ambdues bandes, i dels que no som prou conscients i anem repetint, tolerant, consentint fins a fer-nos petites i sentir com la nostra persona minva i ens veiem en blanc i negre.

A casa nostra no mirem gaire la televisió; normalment escoltem música, gaudim de la terrassa i el jardí, o juguem. Les estones en les que sí que ens ve de gust mirar alguna cosa acostumem a triar sèries o pel·lícules. He de confessar que jo sóc molt fan dels Simpson. Ells representen el paradigma de família americana de classe mitjana, i la sèrie d’animació narra la vida i el dia a dia dels seus cinc membres: Homer –el pare-, Marge –la mare-, Bart –el fill gran-, Lisa –la filla mitjana- i Maggie –la filla petita-.

Per què us parlo d’ells? Doncs un migdia de la setmana passada, a l’hora de dinar i mentre estava en la cuina, vaig sentir dir a la mare, la Marge: “ ho reconec, estava apostant per mi”, tot justificant-se davant del seu marit i els seus fills. Crec que tenia a veure amb el fet que hagués fet servir els estalvis que ella mateixa havia anat posant a dins d’una guardiola, fent de formigueta amb els pocs diners destinats a la compra setmanal tot cercant les millors ofertes, per a invertir en la fabricació d’uns sotagots adhesius que estaven sent una revolució.

Ella mateixa, la Marge, sentia el pes d’aquests patrons, d’aquestes idees heretades que acaben fent que entenguem certes conductes i condicionaments com a naturals. Es justificava per haver cregut en ella, en una idea seva, haver ‘prioritzat’ la seva persona, sense pensar en els altres? Alhora que anava creixent dins seu la tristor i el sentiment de veure’s encongir, de passar desapercebuda per a no molestar. La resta de membres de la seva família no només van alabar la idea que havia tingut, també van encoratjar-la a seguir endavant i donar visibilitat al meravellós invent que eren aquests posagots, principalment el Homer, que de seguida va posar a prova la seva efectivitat!

Quelcom semblant a la sensació d’algunes dones arribat el moment de trobar-se amb el niu buit. Els fills marxen a estudiar fora, i elles veuen com la seva vida deixa de tenir sentit, almenys com l’entenien fins ara. Durant molts anys s’esperava que fossin unes dones entregades a cuidar de la llar, de la parella, i dels menuts; però, i ara? Ara es troben que són unes dones “que queden a dinar”.

Fins a quin punt tot això és triat? Petits gestos, condicionaments, idees heretades que cada cop són menys habituals.

La violència contra les dones no només és física, també hi ha altres maneres de patir-la i consentir-la. Vull creure que, afortunadament, el grau de consciència dins la nostra societat és cada cop més elevat: les dones creiem i apostem per nosaltres, i un cop el niu queda buit decidim fer moltes coses que teníem a la nostra llista de pendents. Ei! Ni  tan sols cal esperar, ho podem fer des de ja!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.