Pluja d’estels, de Laia Aguilar Per Eduard Riudavets

Us he de confessar que quan vaig llegir la sinopsi de l’argument a la contracoberta del llibre no em va fer el pes. Sabia que era la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2020 però la sinopsi no em va fer el pes. Vaig pensar que tornaria a topar amb un esquema que s’ha repetit moltes vegades, vaig pensar que no m’aportaria res de nou…

Per sort, malgrat els dubtes, vaig comprar la novel·la. Per sort, perquè Pluja d’estels, de Laia Aguilar és, en parer meu, una molt, molt bona novel·la. He gaudit llegint-la, he pensat llegint-la, he patit llegint-la. Una novel·la que, de ben segur,  mereix el guardó que va obtenir i molts més que poguessin concedir-se-li.

Ara pertoca que us faci cinc cèntims de l’argument.

Un grup d’amics es reuneixen cinc anys després d’un tràgic accident en una casa al Cap de Creus, un lloc idíl·lic de cara al mar, amb l’excusa de contemplar una pluja d’estels. Durant la trobada, es diverteixen i comparteixen confidències, però també afloren gelosies, una antiga història d’amor i el sentiment constant que els produeix un fet del passat encara sense resoldre. Cap d’ells s’imagina com acabarà la nit. Una nit que els té reservada una darrera sorpresa.

Potser ara entendreu el meu recel inicial. Em temia una orgia de retrets adolescents. Però no, en absolut. Pluja d’estels és una novel·la brillant, adulta, profunda. Una novel·la on els protagonistes –exceptuant una jove en la vintena- voregen els quaranta anys i, per tant, porten a sobre moltes vivències compartides.

No desvelaré, esclar, el motiu del conflicte, però sí que us avançaré que quelcom tràgic els enterboleix el present. La trobada al Cap de Creus és, de fet, una mena d’escenificació, el grup d’amics passa el dia repetint rituals de festa com si les aparences poguessin substituir la veritat. La pluja d’estels, les llàgrimes de Sant Llorenç, és l’excusa i a la fi el desencadenant de la catarsi. El passat s’imposa.

En una entrevista la mateixa autora ens dóna la clau de tot plegat: “Ens passem la vida penjant fotos de la nostra felicitat i projectar-la. Com si fos una imposició”.

Efectivament, el cap de setmana projectat  mil·limètricament per a ser una mena de recull d’instantànies felices esdevé un dur enfrontament amb els fantasmes del passat. Les il·lusions escapçades, les oportunitats perdudes, les insatisfaccions, els naufragis…tot surt a llum en una trencadissa emocional que ens posa davant els ulls la frivolitat  amb què acarem  la vida.

La dels personatges i la nostra, perquè llavors la pròpia reflexió és forçosa. No representem sovint nosaltres mateixos una comèdia de felicitat perquè és allò que cal fer? No dibuixem les nostres vides com una mena de pel·lícula ensucrada? No amaguem sota la catifa tot allò que pot ser dolorós?

Pluja d’estels, ens enfronta, sense misericòrdia, amb la realitat. Aquest grup d’amics, “…els amics, en certa manera, ens defineixen”, és el mirall on podem esguardar-nos.

No afegiré gairebé res més a aquesta ressenya. Pluja d’estels és una novel·la intensa amb personatges creïbles des de tots els costats, per això ens hi podem reconèixer. No estem gens lluny d’aquests amics que es troben al Cap de Creus.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.