El dia que vaig aprendre a volar, d’Stefanie Kremser Per Eduard Riudavets

“Necessito un moment. Explicar aquesta història tan llarga demana una paciència encara més llargai més quan s’hi barregen tants tempos diferents com aquí: flashbacks vagues al passat per reconstruir els meus primers anys de vida (…) Alguns detalls plens de significat, com aquella bola de neu que va arribar de Munic aquí a la vila de les azalees. Històries sobre esdeveniments concrets que van passar fa molts segles…”

Perdoneu-me la gosadia de començar aquesta ressenya amb una cita textual. Però, sincerament, no he trobat altra manera d’introduir-vos en la riquesa i complexitat d’aquesta novel·la extraordinària. Però no patiu, El dia que vaig aprendre a volar, d’Stefanie Kremser, és una novel·la que es llegeix amb ànsia, sense aturall. Des de les primeres pàgines la narració t’atrapa i l’emoció va in crescendo fins al desenllaç tan inesperat com, a la fi, absolutament lògic i coherent.

És una novel·la per gaudir sense fre, per assaborir mons llunyans però versemblants, relacions força especials però absolutament creïbles, vides exuberants però estranyament properes. Una novel·la que et força a anar més enllà, a redescobrir el plaer de la lectura com si fossis un adolescent que s’apropa a les grans històries de la literatura.

No amag, és obvi, el meu entusiasme. Potser ara cal fer un breu resum de l’argument. Em limitaré a traslladar part del que se’ns explica a la contracoberta del llibre. I fins i tot això ho trob excessiu, el descobriment de cada passa en la narració és un gaudi que no us vull estroncar.

Molt abans d’aprendre a caminar, la petita Luisa aprèn a volar. Molt abans de saber parlar, aprèn a observar. Quan fa tot just unes hores que ha nascut, la seva mare l’abandona en circumstàncies dramàtiques. El seu pare la cria en l’ambient caòtic, però festiu i enriquidor, d’un pis d’estudiants. Però una sèrie de fets inesperats porten  a pare i filla a la recerca de la mare desapareguda. Aquesta recerca els suposa un viatge al passat, un poblet bavarès del segle XIX,  i a terres llunyanes, la selva tropical brasilera.

A la ressenya de Si aquest carrer fos meu, l’anterior, i també excel·lent novel·la de Kremser, vaig escriure: “…ens parla de la pròpia identitat. Una identitat que encara es construeix”. Quelcom d’això hi ha també a El dia que vaig aprendre a volar, la recerca de la mare esdevé una mena d’aventura que té també com a objectiu, l’explicació d’una identitat que es demostra incompleta.

I això Kremser ho aconsegueix amb una trama engrescadora, sense retòriques moralitzants, que ens fa viure escenaris absolutament diferents, i a priori  sense res en comú, que van de la vida bohèmia d’un grup d’estudiants a les descripcions de terres exòtiques, tot passant per la fascinant arqueologia d’unes nissagues familiars.

Però, sense desvelar res, vull assenyalar dos aspectes que, en parer meu, són cabdals. En primer lloc, l’autora no jutja, no parteix de cap mena de prejudici, ni tan sols opina. Kremser ens narra uns fets, la resta va per compte nostre. I en segon lloc hi ha l’esguard de la Luisa, la història se’ns mostra amb ulls d’infant. Ho diré sense embuts. La combinació esdevé meravellosa.

No vull acabar la ressenya sense incloure una apreciació personal. A la novel·la, sense explicitar-ho, se’ns deixa força clar que només des de la valentia d’enfrontar la realitat, una realitat sovint aspra i cantelluda, es pot viure una vida plena. De qualque manera aquestes paraules ens ho fan saber:

“Hauria pogut dir-se que ell, que sempre havia mirat el passat amb amargor i el futur amb por, de sobte volia entrenar-se per viure el moment”.

Esper haver-vos generat el desig de llegir El dia que vaig aprendre a volar. Us promet que no us penedireu.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.