El dissabte de Nadal era costum molt antic acabar la feina a migdia i també acabaven el lloguer els missatges dels tres mesos i, més recentment, els de tot l’any. Així, a migdia prim, tothom tirava els jous enterra, o sigui desjunyien, tant si havien acabat com no.
Els missatges que tornaven a quedar llogats per l’any venidor arranjaven les coses a punt per tornar a partir, però els que no quedaven només ho posaven al seu lloc.
Quan arribaven a les cases ja trobaven el dinar abocat i vora el plat un muntet de diners, que era la darrera mesada de l’any. Durant molt de temps va ser normal pagar a cara descoberta, és a dir, a la vista de tothom. Tots els missatges sabien què guanyava cadascú i no tenien enveja uns dels altres. Els pagesos, quan arribava Nadal, no solien quedar endarrerits de pagaments. Si havia estat un mal any, venien bestiar per a tenir doblers i, fos com fos, passar pertot: tots els missatges pagats, com el ferrer, l’arader, etc.
Quan havien acabat de dinar, l’amo, per rigorós odre jeràrquic, cridava els missatges un per un, primer el missatge major, per entregar-los els corresponents quarters de be: els llauradors de matxos i el cavador rebien quarter de darrere i els de bous, de davant. L’embolicaven amb un buganter de tela blanca, que prèviament havien portat de casa seva. Madona per la seva banda entregava un pa a cada un. Açò eren els darrers alets de l’any. Els que s’anaven deien: “Bones Festes!, i fins una altra, si Déu vol”, i els que quedaven solien dir: “Bon Nadal! i fins dilluns”.
